Pètals, un poema de la Marta Pérez i Sierra

Ara fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de ser a Sabadell a la presentació del darrer poemari de la Marta Pérez i Sierra. “M’he empassat la lluna” és un recull compacte, centrat en la vivència d’una menopausa que arriba de manera més o menys imperceptible per desquadrar els calendaris fèrtils, les fases i cicles de la lluna. En la poesia de Marta Pérez i Sierra la senzillesa pren consistència i els diminutius, sovint tan carregosos en la nostra llengua, es doten de sentit per adquirir una transcendència que pocs poetes i poetesses saben donar-los-hi.

No faré una crònica d’un acte magistralment presentat pel David Madueño, molt més capaç que no pas jo d’interpretar l’obra de la Marta, com ja ho ha fet amb altres poetes, sinó que em limitaré a penjar aquí un dels pomes que més m’han fascinat del llibre.

Jo era de pètals.
I res podrà tornar-me
a aquells dies humits,
a aquelles nits de rou,
ni tan sols tu, mirallet
de fum de la memòria.
Jo era de pètals.
Lasciva, degotava vida,
papallones de robí,
venus prenyada d’aigua,
mare de peixos i larves.
El mar entre les cuixes.
La sal sota les ungles.
Ara sóc pedra
i ja no m’escarritxa el ventre
la refotuda regla.
Ara només sagnen
a dentades, les hores
d’insomni de la nit.
Ara sóc pedra
i d’aquí no res, pols.

PÈTALS, poema inclòs dins M’HE EMPASSAT LA LLUNA, de Marta Pérez i Sierra, Edicions VIENA, 2015

La fotografia està extreta de http://ca.freepik.com/

Abans d’un lloc … (de Maria do Rosário Pedreira)

Abans d’un lloc hi ha el seu nom. I encara
el viatge fins arribar-hi, que és un altre lloc
més discontinu i innominable.

Me’n recordo

del verd quadriculat dels turons,
del sol entretingut per les teulades a la llunyania,
dels ramats empentant-se per les senderes,
d’un gosset que es va aventurar al camí.

Anàvem o veníem?

Maria do Rosário PEDREIRALa casa i la flaire dels llibres (trad. d’Antoni Xumet), El GALL Editor, 2009
la fotografia és pròpia: Carcasona 2010

Adéu (un poema de Bruna Generoso)

Es va rompre l’amor un matí fred
de núvols i foscors a les parets
-la pluja vomitava les paraules
que es feien grans en forma de retrets -.
No ens vam conèixer amb els ulls borrosos
que entelen els colors de les finestres,
privant-nos de l’olor de les muntanyes.
Ja saps a quin racó dorm el silenci
quan sembla que l’instant ha cridat massa.
Penso de lluny sense saber tenir-te
que, abans, l’amor tenia poques lletres.
Del nostre amor és l’amor de què parlo.
era senzill, l’amor de poques lletres,
l’amor d’aprendre a ser pells de tendresa.
poema de Bruna Generoso i Miralpeix, dins ON HAS DEIXAT LA VEU?, Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat, 2010 (Ed. Viena, 2011)

Pluja, de Rosa Font

Sóc pluja entre les saules i el xiprer
i m’enfilo a la nit per vigilar-te el son
i florir com els astres.

Sóc pluja i llisco entre les herbes,
m’escapço la punta dels dits
per submergir-me al fang
i viure dins l’arrel.

Ara sóc pluja per foradar el silenci
i rodolar pel càvec que desenterra el cuc.

poema PLUJA, de Rosa Font, extret de Des de l’arrel (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008), ed. Proa, 2009
la fotografia és de Paulo Prenichero (1000imagens.com)

Avui em plau l’amor que no obsedeix… (de Pilar Cabot)

Avui em plau l’amor que no obsedeix;
l’amor petit, de somnis abastables;
l’amor marcat per límits mesurables.
Brilla en silenci avui al cap dels dits
l’aigua de la tendresa. Ni neguits
ni un borrall de desig o de follia.
Plàcidament em lliuro a l’harmonia
del benigne context. Res no m’encela.
L’amor que avui em plau navega a vela
suaument impulsat pel ventijol.
Dòcil amor que no exalta ni dol.

poema extret d’Els rossinyols insomnes, de Pilar Cabot (col·lecció La Suda, Pagès editors, 2008)

Ens cremaven les mans… (un poema de Teresa Pascual)

Ens cremaven les mans: tacte de gel
el dels braços que abracen un desert
que després de tants anys sense comprendre,
ha desolat la terra d’altres braços.
Mans i pell que tallaven com un gel:
dalla i silenci arrapat al monòleg
de l’ànima que s’ha adormit al ras
i contempla, sols contempla la vida.

poema extret de Rebel·lió de la sal, de Teresa Pascual (Biblioteca de la Suda, Pagès editors, 2008)

Testament

Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí.
Vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d’una cala ben fina;
l’olivera d’argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit;
la bandera d’oblit d’una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc, en el redós suau,
un bri d’herba només de la divina pau.

poema Testament, de ROSA LEVERONI, dins Rosa Leveroni: La poesia essencial, edició a cura de Mònica Miró i Abraham Mohino, CCG EDICIONS, 2010

Camino al costat de l’esclat de les ones…

Camino al costat de l’esclat de les ones:
el litoral guarda el secret de les meves passes entre
les xarxes de sal portades pels vaixells

i el laberint de les algues encara ara oferides

a la platja. M’assec a mercè dels penya-segats dibuixant

el teu nom sobre l’arena; i és com si lentament
pronunciés una crida trista a la qual ningú
no acudeix. Es fa tard per al lament de les sirenes:

ara les marees cabdellen fils d’escuma al voltant
dels meus peus, les aigües ja no transporten
la meva veu, perdent-se sobre les dunes
que els vents van desbastant lentament

quan cau la nit. Sempre tinc por de que no tornis.

Maria do Rosário PEDREIRA, La casa i la flaire dels llibres (trad. d’Antoni Xumet), El GALL Editor, 2009