Ara fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de ser a Sabadell a la presentació del darrer poemari de la Marta Pérez i Sierra. “M’he empassat la lluna” és un recull compacte, centrat en la vivència d’una menopausa que arriba de manera més o menys imperceptible per desquadrar els calendaris fèrtils, les fases i cicles de la lluna. En la poesia de Marta Pérez i Sierra la senzillesa pren consistència i els diminutius, sovint tan carregosos en la nostra llengua, es doten de sentit per adquirir una transcendència que pocs poetes i poetesses saben donar-los-hi.
No faré una crònica d’un acte magistralment presentat pel David Madueño, molt més capaç que no pas jo d’interpretar l’obra de la Marta, com ja ho ha fet amb altres poetes, sinó que em limitaré a penjar aquí un dels pomes que més m’han fascinat del llibre.
Jo era de pètals.
I res podrà tornar-me
a aquells dies humits,
a aquelles nits de rou,
ni tan sols tu, mirallet
de fum de la memòria.
Jo era de pètals.
Lasciva, degotava vida,
papallones de robí,
venus prenyada d’aigua,
mare de peixos i larves.
El mar entre les cuixes.
La sal sota les ungles.
Ara sóc pedra
i ja no m’escarritxa el ventre
la refotuda regla.
Ara només sagnen
a dentades, les hores
d’insomni de la nit.
Ara sóc pedra
i d’aquí no res, pols.
PÈTALS, poema inclòs dins M’HE EMPASSAT LA LLUNA, de Marta Pérez i Sierra, Edicions VIENA, 2015
La fotografia està extreta de http://ca.freepik.com/
obstinacions 