l’acompanyant

L’acompanyaves sovint fins al portal de casa.
Després només un gest dient adéu.
Mai no hi va haver tan sols un petó cast.
Com a molt un somrís que, temps després,
has reinterpretat: ella ho sabia,
però anava esperant i el pas dels dies
va anar-vos confonent.
Tu mai no vas dir res, l’acompanyaves
per aquell fosc carrer. I quan marxaves
cap a casa, una angoixa et devorava.

poema inclòs a Passes discretes per la ciutat endormiscada, Bubok 2012

Txaikovski i la mort

Entre tots els records, potser el pitjor

la mort d’aquells amics que van deixar-nos

empremta més enllà de conservar-ne

la imatge encara fresca passejant

amunt i avall pel pati de l’escola.

D’un d’els he conservat a la memòria

els bongos que posaren al damunt

d’un taüt clar i discret. Quantes vegades

ens va passar pel cap el suïcidi

com un gest de protesta adolescent

contra el món que de sobte descobríem?

Després del funeral, vaig tornar a casa

i em vaig posar un vinil: la Serenata

per corda de Txaikovski va allotjar-se

per sempre al meu cervell com un sinònim

de totes i cada i una de les morts

a què hagut d’assistir des d’aquell dia.

Poema Txaikovski i la mort, del llibre Passes discretes per la ciutat endormiscada, Bubok 2012

la fotografia és de Lluís Grané: Hospital Sant Jaume (Manlleu), abans d’aterrar-lo

La mort del gat

la mort del gat

A casa sempre havíem tingut gats.

La mort dels gats és trista i solitària.

Vaig plorar molt quan va morir-se el gat,

i crec que no he tingut altra vegada

el mateix sentiment de pèrdua.

Vaig escriure un poema pel gat mort,

on parlava del vidre en els seus ulls

just abans de morir,

de com va perdre el nord i es confonia

d ’habitació i com va perdre l’hàbit

de menjar i tot.

De tot, però, el pitjor record que em queda

és el de veure entrar a casa

l’ home del servei de recollida

d’ animals morts.

No era res més que un escombriaire

amb un cabàs enorme. Li mancava l’escombra,

però la imatge sospitada del gat

al cubell de la brossa em va perseguir encara

durant vàries setmanes.

No va arribar ningú per consolar-me

perquè la gent se’n riu si plores per un gat.

poema inclòs a “Passes discretes per la ciutat endormiscada…” (Bubok, 2012)

la fotografia és de Rui Valle de Sousa (1000imagens.com)

Ciutat endormiscada

Altravegada, em sorprèn el record

dela ciutat encara endormiscada

aprimera hora, un matí de diumenge.

Ressonenpasses trencant amb cautela,

isubtilesa el silenci profund

deles llambordes humides pel gebre.

Sócassegut en un banc solament

perobservar amb quin  ritme indolent

escombral’home del carro de brossa

fullescaigudes i recull després

lesrestes indiscretes

d’algunimprovisat festeig nocturn.

Hefet el gest erroni d’obrir un diari

queno duc i d’encendre després la cigarreta,

araque ja fa molt temps que no en fumo.

Aspirola humitat d’aquest matí i m’arriba

d’imprevistuna olor de mar i un fred subtil

ambels que no comptava.

M’acompanyal’aroma del cafè

justacabat de fer d’un bar de cantonada.

Quanm’alci, em tornaré

aperdre pels carrers estrets d’una ciutat

quemolt difícilment

podràrecuperar els diumenges mandrosos,

carregatsde matisos, de la meva infantesa.

poema Ciutat endormiscada, dins el poemari “Passes discretes per la ciutat endormiscada” (Bubok, 2012)

un bar amb piano

Alfons del bar sona un piano vell

iun vell cantant prova de fer-se entendre

dinsla foscor, entre el fum i les veus,

onamants retrobats semblen novells..

Enles cançons, la lletra no ho diu tot.

Comun lament, que a la fi es fa esgarip,

lesnotes van deixant un regust trist

d’amorsque es van perdent en la tardor.

Troboa faltar la veu d’un saxo: et veig

almeu costat i sé que poc seríem

sientre tu i jo la música es morís.

Lateva pell frega la meva pell

ies va fent tard, tan tard que ens adormim

recordantnits amb so de piano vell.

Poema inclòs a “Passes discretes per la ciutat endormiscada” (Bubok, 2012)