Pastera


L’HORITZÓ és una terra de falses esperances

i el futur va adquirint freds amb què no comptaves.

Hi ha uns camins en la mar, una línia traçada

als mapes que has perdut i et duen lluny de casa,

sense pèrdua possible, sense hora d’arribada.

En les aigües glaçades, la nit inacabable

estén el seu mantell de sal a pells colrades:

et pren un tremolor que tu no coneixies

i sents que ets un infant en platja abandonada.

En la foscor els teus ulls retroben antics somnis

i recordes uns contes de por que t’explicaven

a la vora d’un foc llunyà en terra ja estranya.

Anuncis

Coses que es perden, de Josefa Contijoch


Coses que es perden:
la clau de casa
la clau d’entrar al jardí
el camí del jardí que portava a la bassa
els joncs de vora l’aigua
l’estantissa blancor del borrissol
de l’àngel que passava
els nenúfars oberts
la mirada d’esplendor atònita
que començava a preguntar per què
i extasiada mirava les coses que es fonien
mentre eren mirades.

extret de Congesta, de Josefa Contijoch, edicions 62, 2007
la fotografia és de Nuno Velo

Retrobant Espriu


Alçarà a poc a poc el meu dolor
la bona casa en els dies de l’erm?
Un petit foc que m’allunyi temences,
un llum mirat per la cansada nit.

Ulls des del fred esguarden amb fixesa,
prims llavis diuen tots els noms de la mort
i m’empresonen en una lenta cançó.
Com obriré camins al meu retorn?

Passos i temps em guien a la pau,
i crido amb antic mot el meu desig.
Però sentir només, sense comprendre,
no em salvarà del vell furor del vent.

poema ESCRIT A LA MANERA DE SALOM, de Salvador Espriu, dins EL CAMINANT I EL MUR (1954)

fotografia de F. Monteiro (1000imagens)