Aquí també…. (un poema de El dilema de Faust)

I escriuré aquí també el meu epitafi.
No hi parlaré d’amors que no van ser
ni d’horitzons de llum desdibuixada.
Ho voldré fer recuperant la força
que el temps cansat un dia em va dur a perdre,
mentre fora hi ha un món que encara gira.
Amb gest parsimoniós, que em condueixi
a proclamar amb greu solemnitat
que ja no és cert el que va dir el poeta,
tot el que encara queda avui per fer
no haurà de ser forçosament possible.

poema “Aquí també“, extret d’El dilema de Faust“,  IV premi de poesia Josep Maria Benet i Caparà, 2010.(Ed. Òmicron, 2010)
la fotografia és pròpia: Posta de  sol a  La Frexneda (Matarranya), agost 2011
Anuncis

Inhòspita tendresa dels somnis de novembre

Novembre ens havia de portar els ressons
de cels rogencs, de tardes que avançaven
a un ritme desbocat, de nits
que es feien llargues i d’hores
que començaven a fer-se feixugues a l’espera
del fred al que volíem abocar
desitjos emergents.
Però va ser aquest fred el que va vèncer

i vam veure passar totes les hores
com un calidoscopi on es deformarien
les imatges perdudes de futurs
als que no vam tenir accés.
Ara, quan ho recordo, em sobrevé
una estranya i inhòspita tendresa per les coses
que hauria hagut d’enumerar
i mai no van passar del fum dels somnis.
poema publicat amb el títol NOVEMBRE a EL DILEMA DE FAUST (Ed. Òmicron 2010)

Les coses que ens hem deixat de dir


Hem vist passar, feixugues, les paraules
i hem compartit, callats, les campanades
que anaven marcant hores que els rellotges
van ignorar: els pensaments són busques
aturades. De tarda hi ha una boira
que els ulls han esquinçat mentre les dents
cruixen al ritme amb què el silenci es glaça.
I hem procurat que cap gest no destorbi
el pas del temps a què ens hem conformat.
Un dia vam pensar que ja ens havíem
dit tot allò que mai podríem dir.
No sé si ho hem dit tot o entre les coses
que ens hem deixat encara hi ha mentides
que havíem preparat per si arribava
el temps en què les mans perden el tacte.

poema Les coses que ens hem deixat de dir, del llibre El dilema de Faust, (ed. Omicron, 2010)

Un poema d’"El dilema de Faust"


Arribaran els freds i amb els nous freds
la boira on tan sovint perdem la clau
extrema del desig. No haurà de ser
gens fàcil conformar-nos, sobreviure
mentre evoquem l’esplín i una saudade
que, com cançons, retornen cada dia.
Des del balcó, d’on contemplo l’absència
de les coses, escric paraules fredes
que em consolen només si es dilueixen
al propi fred que em neix i m’alimenta.

extret deEl dilema de FaustIV Premi JM Benet i Caparà, (ed. Omicron, 2010)
la portada del llibre és d’Olga Xirinacs

L’enyor de la ciutat


Enyoro la ciutat discreta i tènue

i els carrers que els diumenges mantenien

aquell silenci estrany i el sord ressò

de passes perseguint antics fantasmes,

quan encara els cafès dels barris vells

tenien les persianes abaixades

perquè els noctàmbuls no feien cafè,

mentre la resta de la gent dormia.

Llavors aquells carrers es desvetllaven

amb el soroll somort dels gats que feien

llargues expedicions a la recerca

d’unes bosses de brossa que habitaven

portals als carrerons de Ciutat Vella.

Enyoro el meu record d’aquells diumenges,

els freds aparadors que reflectien

la imatge adolescent amb cigarreta

a uns llavis que es cremaven, que ho haurien

donat tot per trobar uns altres llavis

que mai van existir si no era al somni.

Ara, aquella ciutat no té diumenges.

poema L’enyor de la ciutat, dins El dilema de Faust (ed. Omicron, 2010)

Inhòspita tendresa


D’aquí fraccions de temps que no són res

si ho comparem amb les edats que tenen

els astres més llunyans de l’univers,

ni tu ni jo serem més que breus ombres

al calaix dels records que mai no s’obre.

Hi haurà però, qui amb un gest de sorpresa

rellegirà coses que no et vaig dir

i refarà la història d’alguns vespres

que no van ser. Prou que ho saps: sóc inepte

per les petites coses, pels detalls,

i m’entrego amb urgència irrefrenable

als silencis de pedra dels capvespres.

poema propi, octubre 2009

la fotografia és pròpia: Montblanc

com un cruixit de fusta


Com un cruixit de fusta,

el so somort de passes m’anuncia

que arribes allà on sóc, altra vegada.

amb un cert desesper he obert finestres
des de les quals vaig espiar-te un dia

per si tantes remors com m’arribaven
eren, potser, l’avís del teu retorn.
Ara per fi he sentit cruixir les fustes
que conformen aquest pont que ens uneix
i he percebut que el vespre
ja no serà el repòs dels solitaris.


poema extret del meu poemari El dilema de Faust, Òmicron 2010

fotografia de Luis Ribeiro

A les fosques

Sempre hi ha algú
que llegeix a les fosques,
algú que escriu i el paper queda en blanc,
sempre hi ha algú que lluny del mar segueix
encara navegant i buscant ports
que no surten als mapes.

poema A les fosques, dins el poemari El dilema de Faust
la fotografia és d’Antònia Llunell (Barca a La Toja, 2009), retocada per mi mateix