Selecció d’ikebanes de Tomàs Camacho Molina

I
Delícia d’aquestes flors
que cullo
pensant en tu.
III
Que et ploguin pètals
de pluja ploranera
des del cimal del mugró
a les valls de les sines,
descendint i embriagant
de perfums el melic
per adeturar-se
en el boscam del sexe
tot esperant
la visita
de l’encès colibrí.
XVII
I collíem les flors banyats
d’una llum que ens retallava
en el perfil de la nit.
No felicitat: certesa,
certesa de saber-se estimat
i tenir sentit moltes renúncies

Poemes extrets del llibre Ikebanes d’aire, de Tomàs Camacho (Clau d’Euterpe, 2000)
Anuncis

Des del balcó (poema presentat i recitat a la II mostra oberta de poesia a Alcanar)


Podem imaginar que aquesta mar
absent conté la boira i que hi ha un mar
perdut endins la boira. Resseguim
un horitzó des del balcó des d’on
tot ho mirem, prenent certa distància,
i acaronem en somnis, imprecises,
les línies que s’amaguen on comença
el foc. Ens hem buscat i hem obtingut
només el discutible
plaer de compartir la incoherència.

Un vent que gemega

Fa un temps estrany, un vent
indecís que gemega
pels batents de finestres
obertes a l’oblit.
El dia no ens promet
res que no sigui el dia
per més que coneguem
el destí de la llum.
Feia un sol insultant
el dia que vas néixer.
Sempre t’ha acompanyat
un desig de foscúries,
una por insospitada
a tanta claredat.

la fotografia és d’André Coelho

Refugi

¿Quin mar de vidre espera més enllà
d’aquesta claredat, quina incertesa
ofega els vents manyacs, quina desídia
ens venç, acomodada al nostre son?
Sabem pels vells que res no és pas com era,
que allò més inequívoc muda avui
només en anecdòtic, fins i tot
que al més lleu dels dolors hi ha desmesura.
El cel es va enfosquint amb els silencis
de tot el que callem: no gosaríem
abandonar, amb supèrbia, l’escenari
i optem, ara que és fosc, per amagar-nos
al refugi solemne de les hores.
Hostil, el sol denosta la nit tendra.