Homenatge blocaire a Vicent Andrés Estellés

Una breu ombra
d’un núvol sobre l’aigua,
una ala extensa.
Llunyanes veus, llunyanes
festes enlloc perdudes.

poema extret de Balanç de Mar, Vicent Andrés Estellés, Obra completa 4 (ed. 3i4, 1978)
Anuncis

Teoria i pràctica de la flor natural (fragment), de V.A. Estellés

Hi ha la fam, la precarietat,
com hi ha els sermons i hi ha el pecat
i les notes de societat.

Pot seguir, ben plàcid, el ball.
Pot cantar, matiner, el gall.
No ens ha faltat cap detall.

L’honesta joia dels promesos,
ben mirats, indistints, els besos,
i creix el ventre de tres mesos.

S’arreglarà tot, a la fi.
Pot seguir ara el ball, ací.
Perque el fill serà setmesí.

Hi ha sobre tot, l’honestedat.
Hi ha les obres de caritat
i les notes de societat.

fragment del poema Teoria i pràctica de la flor natural, dins LLIBRE DE MERAVELLES, Vicent Andrés Estellés, Ed. 3 i 4

Besades estellesianes


No puc ja més! Car et sabies pres
del do d’un bes del tot inesperat.
Cos que has amat! Ara puja l’enyor.
Sols un pudor, implacable, t’ha atret.
Per aquest fet o per aquest debat,
hi haurà combat o bé secret afany.
El desengany no t’ha de valer res.
Perdura el bes del qual t’has sentit pres.

Extret d’Els amants, dins Manual de Conformitats, Vicent Andrés Estellés, obra completa, (edicions 3 i 4, 1977)
la fotografia és de Roberta Jardim (1000imagens.com)

Estellés eròtic


“Anem al llit”, et propose, besant-te,
bruna, la pell, els pits, el coll, la boca.
“Anem al llit”, et mussite, i t’agafe
en un grapat, tendral, amorosíssima,
els teus cabells, el mugró de l’orella,
amb gran amor i por de soledat.
I amb tarannà de qui ja no pot més,
ni resistir ni resistir-se més,
ets ja dempeus, dintre del meu abraç,
tot assentint, amant: “Anem al llit.”

Extret de l’antologia “Vicent Andrés Estellés/ Poesia Eròtica” (Editorial Laia, 1985)

Tres epitafis de l’Estellés

I
t’havies mort de gust moltíssimes vegades
després sempre tornaves a morir-te de gust
ara insensata t’has mort en caure de l’escala

XVII
no recordes la teua mort i és el millor que et pot passar
no et recordes tampoc d’haver viscut
sempre et recordes mort

XX
intentes recordar un vers de salvador espriu
que et faça una distreta companyia
però t’és més difícil que canviar de postura

poemes extrets d’Epitafis, Vicent Andrés Estellés (1962)
La fotografia és pròpia: Cementiri a Glasgow

Invocant déus amb l’Estellés


Invoque els déus i ningú no m’escolta.
Molt els he ofès tot al llar dels meus dies.
Me’n penedesc. Però com interrompre
el delitós i furiós camí?
¿Com he d’obrar, si m’estime la vida
i envege el cos que lleugerament passa
i sent dolor de no dur-lo al meu llit?
¿Com ho faré sense l’ajut dels déus?
Jo sol no puc, i com el gos que arrenca
el trist cordill que el subjectava salte
i molt voraç em precipite als dies.
¿Qui retindrà per més temps el vaixell
segur al port, si la tempesta és gran?
Arrencarà furiós les amarres
o es desfarà d’un cop contra les pedres.

Vicent Andrés Estellés, dins Les acaballes de Càtul (Obra completa 3)

imatge extreta del bloc simplesmente malibe