Carrers de diumenge

M’hauria pogut perdre pels carrers
d’alguna gran ciutat.
En canvi, he preferit els carrerons
de ciutats de províncies,
discretes i avorrides,
on els diumenges
romancegen les hores fins que al vespre
cauen les persianes
del dia que ha transcorregut amb indolència.

20160429_104131poema propi, del recull inèdit L’anhel de l’anèl·lid

Anuncis

Cant gregorià

No gaire més enllà
de l’univers estèril
on bastires el cau,
vas establir-hi el regne20160128_173312
on domina l’espasme,
reconvertint en mots
el teu desfici llord.

Ara, et mires les mans
i veus que no tens mans
i mires els teus peus
i veus que no hi ha peus.
I penses que, com Samsa,
véns d’una nit d’insomni
i trobes a faltar
el dolor fulminant
que diuen que comporta
tota metamorfosi.

Però, fet i comptat,
mai no vas transformar-te:
ja vas néixer un helmint
abans de mudar en home.

poema inclòs a L’anhel de l’anèl·lid, poemari inèdit 

fotografia pròpia: Cementiri de Cantonigrós (2016)

Aquesta nit, la lluna…

DSC_0524~2

Aquesta nit, la lluna
no s’ha deixat encendre.
Els fanalers maldaven
per fer-ho. Ella fugia
núvols enllà i se’n reia
del mar sense reflexos.

Agermanant petxines,
t’esperava a la platja:
mentre bevia estrelles
la nit se’m descobria.

poema inclòs al recull inèdit L’anhel de l’anèl·lid

fotografia pròpia: posta de sol a la Costa Brava 

Caus de cuc

parets creuades

De mi només
us cal saber
que he habitat caus de cuc
en les diverses vides
que he cregut que vivia
mentre anava editant
rengleres de paraules
que sorgien del fred.

Dels molts anhels
que em posseïren,
a penes un record
dels que més m’angoixaven.
Mentre es va fent de nit,
torno al meu cau. I callo.

 

del poemari inèdit L’anhel de l’anèl·lid
fotografia pròpia: Parets creuades

Com aquest sol…

Com aquest sol d’hivern, talment la mort viscuda amb pressa,
va enfosquint-se el demà que ja no saps si esperes.
Tot és delimitar contorns d’arbres caducs, el desolat
recurs de qui no espera res a canvi del silenci.

Jardi japonès2ç

poema inèdit, dins el llibre Quadern de brevetats

la fotografia és pròpia, feta al Jardí japonès de Tolosa de Llenguadoc

Una imatge decrèpita

DCIM104MEDIA

En les hores d’insomni
quan m’aixeco del llit sense que ho sàpigues,
escric poemes
només amb la intenció
de foragitar les pors que m’empresonen.
I parlo de la mort,
faig exorcismes i reso a tots els déus
només per tal que evitin
que el dolor que m’arrela a les entranyes
es pugui fer més fort.
I quan vull tornar al llit
veig que el cos que m’habita fa que dorm
i sé que en el mirall retrobaré,
en llevar-me, només l’esbós decrèpit,
el reflex de mi mateix, la imatge
de la qual renego un dia i altre.

Poema, “Una imatge decrèpita”, del poemari inèdit “Una ombra que s’escampa”,

la fotografia és pròpia i està feta a Escaladei, al Priorat.

Paraules per a Sadio

El maig de 2014 va morir Sadio, una dona jove senegalesa que havia ingressat a l’hospital on treballo amb una malaltia molt greu. D’ella ens va impressionar en tot moment, malgrat la intensitat dels dolors produïts per la malaltia que finalment la va dur a la mort, el posat digne i la serenor que transmetia. No em vaig poder estar d’escriure aquests versos, segurament amb més emoció que qualitat, que ja vaig compartir, llavors gairebé a corre-cuita i encara escrits a mà, en una trobada amb altres poetes a Barcelona el mateix mes de maig. Ara els comparteixo, aquí.

imatges 2005_obres 198

Una mort excessiva ha trucat a la porta
i amb uns ulls ben oberts l’has rebuda, desperta
i amatent al silenci on tot es precipita.
Al carrer aquesta nit hi haurà el plor d’uns infants
que han deixat el seus jocs per fer-se adults de sobte.
De ben lluny, travessant aspres cels africans
arriben tristos cants i s’eleven pregàries
a un déu sempre distant, en una llengua estranya.

Aquests buits finestrals tindran gravat per sempre
el teu posat altiu, l’orgull d’estirp serena
mudat en desconcert pel desencís perenne,
per un dolor cruel que et retornà misèries
d’indrets massa llunyans on de nit s’arreceren
històries d’altres mons en què el fred és llegenda.

Poema Paraules per Sadio (2), inèdit, la fotografia és pròpia i correspon a una habitació de l’antic Hospital Sant Jaume de Manlleu, just abans d’iniciar-ne l’enderrocament (juliol 2005)