Abans d’un lloc hi ha el seu nom. I encara
el viatge fins arribar-hi, que és un altre lloc
més discontinu i innominable.
Me’n recordo
del verd quadriculat dels turons,
del sol entretingut per les teulades a la llunyania,
dels ramats empentant-se per les senderes,
d’un gosset que es va aventurar al camí.
Anàvem o veníem?
Camino al costat de l’esclat de les ones:
el litoral guarda el secret de les meves passes entre
les xarxes de sal portades pels vaixells
i el laberint de les algues encara ara oferides
a la platja. M’assec a mercè dels penya-segats dibuixant
el teu nom sobre l’arena; i és com si lentament
pronunciés una crida trista a la qual ningú
no acudeix. Es fa tard per al lament de les sirenes:
ara les marees cabdellen fils d’escuma al voltant
dels meus peus, les aigües ja no transporten
la meva veu, perdent-se sobre les dunes
que els vents van desbastant lentament
quan cau la nit. Sempre tinc por de que no tornis.
Després de tot, queda el record dels llocs i
dels meus noms; de les cambres mirant cap a ponent
on les imatges del riu mai no es repeteixen a les finestres
i tots els embulls són consentits sobre els llits.
Al fons hi havia un armari de fusta amb un mirall
on la nostra roba canviava de perfum
per que els dies es vestissin sempre millor.
I, sobre la còmoda, en un mirall més antic,
la tarda reflectia algunes de les alegries de la infantesa.
No era la cambra de cap de nosaltres,
però hi tornàvem sempre amb la pressa
de qui desitja la flaire càlida i antiga
de la casa coneguda; com qui espera ser esperat.
Vaig pressentir, tanmateix, que no era a mi a qui esperaves:
una nit, et vaig demanar una manta en lloc d’una abraçada.
la fotografia és de Rosa Maria Borges (1000imagens.com)
obstinacions 