Tornaves de la mort. Camí de casa,
vas trobar un mocador que el sol d’abril,
empegueït i clar, descoloria. Amb fil vermell,
les inicials gravades d’aquell nom
et van llançar a la cara, com un puny,
el perfumat misteri d’assutzenes
que algú, cos femení, deixà oblidat
entre els furtius papers de la teva memòria.
Poema inclòs al llibre DESERT ENCÈS, de PONÇ PONS, Quaderns Crema 1989
la fotografia és pròpia, feta amb mòbil: Vic, carrer de tarda
Com pobre navegant que s’extravia,
dellà del mar i els somnis de fortuna,
camina l’home en va patint comuna
presó de falsos plers on la mort nia.
Perdut el rumb del bé que perseguia,
s’encara amb Déu que calla i romp la lluna
del seu mirall on veu, el ver s’enruna,
les cares de l’absurd que ell intuïa.
No sap on posar els peus, no sap de quina
manera podrà alçar el seu cor que abatre
pretén el desengany. Sent la mesquina
certesa del no-res i la temença
de viure decebut, nan de teatre,
fugaç, a un món d’efímera aparença.
obstinacions 