La nit volgué que fóssim nit
nosaltres mateixos, terrals
com l’ombra i com els animals
que erren nus, caçant el delit.
L’aire, del teu pit al meu pit,
es carregà de fondes sals:
corríem en fonts abismals;
enllunàvem illes d’oblit.
Pobra, entesa, la nostra vida,
segons la llum, s’era expandida
en una ardent obscura flor.
Tot canviava en l’Aventura:
si em miraves, no era jo;
si reies, no eres impura.
obstinacions 
