Bé prou que és venerable la glòria, però incerta. La bellesa és cobejable, però el seu temps exigu. La salut és preada, però mudable. El vigor envejable, però exposat a l’assalt de la malaltia i la vellesa. Tot comptat, si algú es vanta de la força física, sàpiga que el seu parer és ben errat, car, ¿com pot la vigoria humana depassar la força dels altres animals? Vull dir, posem per cas, la dels elefants, els braus i els lleons.
L’educació és l’únic tret immortal i diví que hi ha en nosaltres. Dos són els elements primordials en la naturalesa humana: la ment i la raó. La ment és el principi rector de la raó, i la raó és supeditada a la ment, invulnerable als assalts de fortuna, sostreta a la delació, inviolada per la malaltia, indemne a la vellesa. Car la ment és l’únic que es rejoveneix amb el pas dels anys; el temps, que ho lleva tot, dóna el coneixement a la vellesa. I encara, la guerra tot ho arrossega i tot s’ho enduu com un torrent, però hi ha una sola cosa que no pot prendre, i és l’educació.
Plutarc, “Sobre l’educació dels infants”, dins Escrits d’Ètica Pràctica (Moràlia),
traducció d’Àngel Martin, Fundació Bernat Metge, 2013
obstinacions 