Una descoberta: els Robaiyat de Pessoa

Fa pocs dies que vaig trobar i comprar un llibre que, fins a cert punt, m’ha sorprès. Em pensava que tenint el “Llibre del desassossec”, algun dels llibres de poemes de Pessoa, i els dels seus heterònims (Caeiro, Campos, Reis), disposava de prou bagatge per entendre l’univers del poeta portuguès. Vet aquí que ha caigut a les meves mans un llibre de Quartetes o Robaiyat, que em sembla senzillament fascinant, sobre tot perquè més enllà que duu per subtítol “Cançons de beure”, entronca al meu entendre de forma directa amb les reflexions i digressions del “Llibre del desassossec”.

Evidentment, la font d’inspiració primigènia del poeta per escriure aquestes quartetes son les d’Omar Khayyam, però la lectura de les mateixes permet trobar Fernando Pessoa en estat pur. No em faré l’erudit ni l’entès. El resum de tot això és ben senzill: m’agrada Pessoa, m’agraden les quartetes del persa Omar Khayyam, i trobo extraordinària l’aplicació de la tècnica d’aquest (o millor dit, de la relectura que al segle XIX en va fer l’anglès Edward FitzGerald) a l’exercici poètic de l’autor portuguès. Així de simple. I, com sempre, espectacular la traducció de Gabriel de la S.T. Sampol.

Deixo aquí un dels Robai (singular de Robaiyat) de Fernando Pessoa, amb el seu original portuguès a sota.

 

Cansa esperar. No cansa menys pensar.
Monòtons i serens, sentim volar,
sens pensar ni esperar, els dies nuls,
més fatals i més minsos com més va.

cremat

 

Sperar cansa. Pensar nâo cansa menos.
E correm-nos monotonos, serenos,
sem pensar nem sperar, os dias nullos,
cada vez mais fataes e mais pequenos.

 Del llibre “Fernando Pessoa. Robaiyat (Cançons de beure)“, selecció i traducció a cura de Gabriel de la S.T. Sampol, Edicions de la ela geminada, Girona 2014

la fotografia és pròpia, feta amb mòbil, preparant un cremat la nit de Sant Joan
Anuncis

Abans d’un lloc … (de Maria do Rosário Pedreira)

Abans d’un lloc hi ha el seu nom. I encara
el viatge fins arribar-hi, que és un altre lloc
més discontinu i innominable.

Me’n recordo

del verd quadriculat dels turons,
del sol entretingut per les teulades a la llunyania,
dels ramats empentant-se per les senderes,
d’un gosset que es va aventurar al camí.

Anàvem o veníem?

Maria do Rosário PEDREIRALa casa i la flaire dels llibres (trad. d’Antoni Xumet), El GALL Editor, 2009
la fotografia és pròpia: Carcasona 2010

Una mostra de patriotisme ibèric de Fernando Pessoa

De llevant a ponent manàrem,
allà on va el sol, vam trepitjar.
Per llunes d’ignots fins buscàrem
la glòria, sols, a l’atzar.
Avui la derrota ens és vida,
dolença el nostre son més gran.
¿Per a quan la casa bastida,
oh mare Ibèria, per a quan?

Tres pobles d’una sola raça,
d’una mare són tots tres nats.
Hispanya, glòria, orgull, gràcia.
Portugal, Catalunya, enyor.
Mes avui clama a l’erm insuls
qui fórem per qui som, cridant.
Per a quan aquell npou impuls,
oh mare Ibèria, per a quan?

poema extret del recull POEMES DE FERNANDO PESSOA, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, Quaderns Crema (2002)

Camino al costat de l’esclat de les ones…

Camino al costat de l’esclat de les ones:
el litoral guarda el secret de les meves passes entre
les xarxes de sal portades pels vaixells

i el laberint de les algues encara ara oferides

a la platja. M’assec a mercè dels penya-segats dibuixant

el teu nom sobre l’arena; i és com si lentament
pronunciés una crida trista a la qual ningú
no acudeix. Es fa tard per al lament de les sirenes:

ara les marees cabdellen fils d’escuma al voltant
dels meus peus, les aigües ja no transporten
la meva veu, perdent-se sobre les dunes
que els vents van desbastant lentament

quan cau la nit. Sempre tinc por de que no tornis.

Maria do Rosário PEDREIRA, La casa i la flaire dels llibres (trad. d’Antoni Xumet), El GALL Editor, 2009

A tall d’homenatge a Saramago


LLOC COMÚ DEL QUADRAGENARI

Quinze mil dies secs han passat,
quinze mil ocasions que s’han perdut,
quinze mil sols inútils que han nascut,
hora a hora comptats
en aquest solemne però grotesc gest
de donar corda a rellotges inventats
per buscar, en els anys oblidats,
la paciència d’anar vivint la resta.

poema LLOC COMÚ DEL QUADRAGENARI, de José Saramago, dins ELS POEMES POSSIBLES, traducció de Josep Domènech, edicions 62·Empúries, 2005

després de tot queda el record dels llocs…


Després de tot, queda el record dels llocs i
dels meus noms; de les cambres mirant cap a ponent
on les imatges del riu mai no es repeteixen a les finestres
i tots els embulls són consentits sobre els llits.

Al fons hi havia un armari de fusta amb un mirall
on la nostra roba canviava de perfum
per que els dies es vestissin sempre millor.
I, sobre la còmoda, en un mirall més antic,
la tarda reflectia algunes de les alegries de la infantesa.

No era la cambra de cap de nosaltres,
però hi tornàvem sempre amb la pressa
de qui desitja la flaire càlida i antiga
de la casa coneguda; com qui espera ser esperat.

Vaig pressentir, tanmateix, que no era a mi a qui esperaves:
una nit, et vaig demanar una manta en lloc d’una abraçada.

poema extret del llibre La casa i la flaire dels llibres, de Maria do Rosário Pedreira, traduit per Antoni Xumet Rosselló, Ed. EL GALL EDITOR, 2009

la fotografia és de Rosa Maria Borges (1000imagens.com)

Somnis amb Pessoa

Ara mateix, que sóc inert a l’oficina, i se n’han anat tots a dinar tret de mi, observo, a través de la finestra entelada, el vell oscil·lant que recorre lentament la vorera a l’altra banda del carrer. No va begut; va somniador. Està atent a l’inexistent; potser encara espera. Que els Déus, si són justs en llur injustícia, ens conservin els somnis encara que siguin impossibles i ens donin bons somnis, encara que siguin baixos. Avui, que no sóc vell encara, puc somniar les illes del sud i Índies impossibles; demà potser em serà atorgat, pels mateixos Déus, el somni de ser amo d’un estanc petit,o jubilat en una casa dels afores. Qualsevol dels somnis és el mateix somni, perquè són tots somnis. Que em canviïn els Déus els somnis, però no el do de somniar.

text extret del Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa, (traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols, Quaderns Crema, 2002)
la fotografia és de Jacob Lopes (1000imagens.com)

Enyoradís d’aquest estiu…

XVIII

Enyoradís d’aquest estiu que veig,
per totes les seves flors vesso llàgrimes,
recordança invertida
de quan jo les perdré.
Traspassats els llindars irreparables
de tots els anys, m’anticiparé l’ombra
en què haig d’errar, sens flors,
per l’abís remorós.
I cullo la rosa, que porta sort.
I marcescent, la guardo; amb mi es musteix
abans que no amb la corba
diürna de la terra.

Odes de Fernando Reis, de Fernando Pessoa, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, Quaderns Crema, 2002
la fotografia és pròpia: Caldera de Taburiente, La Palma

Coroneu-me amb roses…


Coroneu-me amb roses,
coroneu-me amb tot
de roses-
roses que es marceixen
en front que es marceix
tan d’hora!
Coroneu-me amb roses
i amb fulles ben breus.
I prou.

Odes de Ricardo Reis (Fernando Pessoa), trad. Joaquim Sala-Sanahuja,
QUADERNS CREMA, 2002

Obstinació

Obstinació

Diante desta pedra me concentro:
Nascerá uma luz se o meu querer,
De si mesmo puxado, resolver
O dilema de estar aqui ou dentro.

Davant d’aquesta pedra em concentro:
naixerà una llum si el meu voler,
de si mateix llevat, resol
el dilema de ser aquí o bé a dins.

José Saramago (dins Os poemas possíveis)
la traducció és de Josep Domènech Ponsatí, per edicions 62-Empúries