La plaça del barri, de Júlia Costa


Una plaça, una font, un sortidor invisible,

una escola de monges i un home sense llar,

uns nois sense esperança a la porta d’un bar,

i una dona que enyora un futur impossible.

Un balcó on es podreix una vella persiana,

una parella jove que ha llogat un vell pis,

una gata perduda, un amant indecís,

un palmó que enfosqueix lligat a una barana.

Una música d’Àfrica, una noia de Xina,

una mare amb un nen que voldria més gran

i dos nois que s’abracen sota un cel tolerant.

Un home vell que espera, una tarda que fina,

dos petits futbolistes, una moto rabent

i una mica de boira que m’amaga la gent.

La plaça del barri, de Júlia Costa, dins La pols dels carrers (ed. Meteora, 2006)

Anuncis

Una obstinada imatge


UNA OBSTINADA IMATGE

El mar és una estepa blava i les onades

el camp espigolat on s’amaguen les hores

que ressonen al rellotge de la tempesta.

És dins aquest cel, també blau, que espero veure

l’arribada inevitable d’una imatge obstinada,

el contrapès del món que va emergint,

tenaç, de les ferides.

poema Una obstinada imatge, dins el poemari del mateix títol que sortirà publicat el maig del 2009

la fotografia és pròpia i és de l’illa de La Palma (2007)

Arte poética: un poema de JL Borges

Mirar el río hecho de tiempo y agua
y recordar que el tiempo es otro río,
saber que nos perdemos como el río
y que los rostros pasan como el agua.
Sentir que la vigilia es otro sueño
que sueña no soñar y que la muerte
que teme nuestra carne es esa muerte
de cada noche, que se llama sueño.
Ver en el día o en el año un símbolo
de los días del hombre y de sus años,
convertir el ultraje de los años
en una música, un rumor y un símbolo,
ver en la muerte el sueño, en el ocaso
un triste oro, tal es la poesía
que es inmortal y pobre. La poesía
vuelve como la aurora y el ocaso.
A veces en las tardes una cara
nos mira desde el fondo de un espejo;
el arte debe ser como ese espejo
que nos revela nuestra propia cara.
Cuentan que Ulises, harto de prodigios,
lloró de amor al divisar su Itaca
verde y humilde. El arte es esa Itaca
de verde eternidad, no de prodigios.
Jorge Luis Borges

Des del deliri

Hi ha el mirall, i darrere del mirall
la solitud de la imatge, observant-te.
Molt més enllà de l’escarni dels gestos,
el silenci de la teva no-veu
és el que trenca l’encanteri fred
d’aquest reflex caduc i inexpressiu.
Repetiràs un breu, sol, moviment
i tot serà una amplificació
de la perplexitat que reverbera
en el mirall: una imatge evocada
del dubte hostil que s’ha anat emparrant
al teu cos ert i als ulls des dels que et mires.
Desconegut de tu mateix, et perds,
mirall endins en deliri oceànic.

Ofici de nit (de Marc Granell)


Tant de passejar els carrers
et fan mal les cames
i et sembla la ciutat un món sense mar.
Omples els teus ulls, en la nit,
d’anònims silencis
d’ulls estranys,
d’humitat els teus llavis
deserts.
Mai no has sabut saber el teu cos.
I d’estona en estona, l’home
para el seu cotxe en el costat
i hi puges
tot el fem que has pogut recollir,
en bossetes de plàstic nu,
a les voreres,
per a vendre’l de matinada
quan, com sempre,
plou.

Marc Granell: Ofici de nit, dins Llarg camí llarg (1977), Premi Vicent Andrés Estellés 1976