Niu buit

Entre parets discretes, quietud.
Cada vegada més, serem tan sols
tu i jo asseguts, tranquils, en una estança,
deixant que el pas del temps ens abalteixi.
Tindrem de nou la casa que volíem
i escoltarem aquells discs que escoltàvem.
Retrobarem les nits que vàrem perdre
i inventarem secrets a cau d’orella.

Segurament la casa es farà gran
i, si en sabem, encara acollidora.
Ens ho hem de mirar així: mentre ens creiem
que edifiquem futurs, la vida passa.

fotografia extreta de Nació digital (autor Xisco (Josep))
Anuncis

Anem ara, en silenci… amb Joan Vinyoli

Anem ara, en silenci, recobrant
pel riu del temps quiet totes les coses.
Redescobrim els camps: observa la masia,
els ànecs i les oques al bassal,
el safareig a un angle solellós
del pati: roba estesa regalima,
la masovera surt i crida l’aviram,
mentre al bladar transita la recol·lectora,
que escampa al seu redol
bales de palla ben atapeïda,
i va perdent-se en l’aire la fressa del tractor,
que llaura ja el guaret; són els penats
encara vius: és per això que dormen
les bèsties a l’estable i un recolliment
s’estén pertot. Aclucarem els ulls:
se’ns n’obriran uns altres en el somni
que hi veuran més en l’orba obscuritat.

poema extret de  Passeig d’Aniversari, de Joan Vinyoli (Ed. Empúries, 1984)
la fotografia és pròpia:  La finestra des d’on tot es mira, a Mirambel (Terol)

El cos d’un ningú… un poema de Joan Carles González Pujalte

El cos d’un ningú, ara,
sol enmig de tanta llum de color:
la fera ombra, arlequí
avorrit de ser tan lluny
de la festa.
Vaig poder arrabassar al món una certa
calidesa: la llum
que daurava un dia el modestíssim llom
de la catedral de Saint Enoch,
quan s’obrí en polièdrica immatèria
un carnaval de color sense la necessitat
d’angelots que baixava des del crepuscle
del cel d’Escòcia. Havia plogut.

poema extret dEls carnavals òrfics, de Joan Carles González Pujalte, XXX Premi de Poesia 25 d’abril de la Vila de Benissa 2010 (Ed. Viena 2010)
la fotografia és pròpia (una imatge de Glasgow, 2004)

Paisatge, de Marta Pérez i Sierra

La humida corba que acarones.
Fascinada.
La textura del teu esguard.
Seré jo, el dia que sigui Terra.
Em desdibuixaré amb clarobscurs.
Seré la foscor morada del vespre.
El timó i el grill.
L’absència entre la capçada.
Em fondré en el palmell sinuós
i en la sageta de l’aigua.
Seré el coixí de la lluna fèrtil.
El fonoll que et besarà a la boca.
Pintaré el nostre paisatge,
el dia que sigui Terra,
damunt el llenç de les meves ales.

poema Paisatge, de Marta Pérez i Sierra, dins Dones d’Heura, II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010 (Pagès, ed , 2011)
la fotografia és d’Antonio Fonseca (1000imagens.com)

un bar amb piano

Alfons del bar sona un piano vell
iun vell cantant prova de fer-se entendre
dinsla foscor, entre el fum i les veus,
onamants retrobats semblen novells..
Enles cançons, la lletra no ho diu tot.
Comun lament, que a la fi es fa esgarip,
lesnotes van deixant un regust trist
d’amorsque es van perdent en la tardor.
Troboa faltar la veu d’un saxo: et veig
almeu costat i sé que poc seríem
sientre tu i jo la música es morís.
Lateva pell frega la meva pell
ies va fent tard, tan tard que ens adormim
recordantnits amb so de piano vell.

Poema inclòs a “Passes discretes per la ciutat endormiscada” (Bubok, 2012)