Viatger solitari

Quan miro enrere veig que no tenim
records comuns de les ciutats llunyanes.
Jo tinc a la memòria uns dies grisos
que no vam compartir i uns carrerons
per on no vas passar; també conservo
núvols i fred i pluja sota uns cels
que has anat oblidant si és que els vas veure.
Això ho té la memòria: és selectiva
i delimita bé el que li interessa.
Sempre he volgut escriure dels indrets
per on he passejat, explicar els cels
ataronjats de les tardors més nòrdiques,
parlar, discret, dels xerrics dels tramvies
o d’un cafè en una plaça antiga.
Però en mirar el que haurien de ser
instants comuns, estances compartides,
veig solament imatges solitàries
de mi mateix a una fotografia.

la fotografia és pròpia, Glasgow 2004
Anuncis

Homenatge blocaire a Montserrat Roig

Les tres s’adonen que el vell les mira i xiuxiuegen entre elles. Riuen. A la Mabi, se li ha descordat el botó de nacre del capdamunt de la brusa i la Desirée encara llamineja el gelat de taronja. La Mabi i l’altra han anat a la comuna i el vell estrany, amb barret i bastó, s’ha acostat a la Desirée i li ha fet un petó als llavis, llavis de maduixa gebrada, li ha dit. La Mabi, quan han tret del bar el vell estrany, ha preguntat a la Desirée, i tu, què has sentit quan t’ha besat? No ho sé, ha fet la Desirée, potser una mica de fàstic.
Montserrat Roig: El temps de les cireres  (Edicions 62, 1977)
la fotografia és de Ricardo Costa (1000imagens.com)