Teoria i pràctica de la flor natural (fragment), de V.A. Estellés

Hi ha la fam, la precarietat,
com hi ha els sermons i hi ha el pecat
i les notes de societat.

Pot seguir, ben plàcid, el ball.
Pot cantar, matiner, el gall.
No ens ha faltat cap detall.

L’honesta joia dels promesos,
ben mirats, indistints, els besos,
i creix el ventre de tres mesos.

S’arreglarà tot, a la fi.
Pot seguir ara el ball, ací.
Perque el fill serà setmesí.

Hi ha sobre tot, l’honestedat.
Hi ha les obres de caritat
i les notes de societat.

fragment del poema Teoria i pràctica de la flor natural, dins LLIBRE DE MERAVELLES, Vicent Andrés Estellés, Ed. 3 i 4

El dia s’ha llevat…

El dia s’ha llevat cabdellant núvols,
reivindicant aiguats de maigs pretèrits.
M’ho miro tot amb un posat absent
i és a través de la finestra oberta
que comparteixo els cants d’ocells captius.
Només jo entenc l’angoixa de les hores,
cercle perpetuu dins del vell rellotge.
En va he buscat el teu cos: ja no hi eres
i s’ha perdut al buit l’esforç del tacte.
M’he plantejat, seriosament, no moure’m
fins que arribés la nit altra vegada,
i he preparat les mans per les carícies,
per si de cas, en un moment, tornaves.
De dins d’un llibre obert, a la tauleta,
un reguitzell insolent de paraules
s’ha conjurat contra tota esperança.

En la nit espiem…

En la nit, espiem vides alienes
i absorbim els neguits de cossos fràgils.
Recorrem laberints a les palpentes
i invoquem, en l’oblit, l’univers gràvid
del vertigen pels somnis que agonitzen.
¿De quins temps reneguem, de quins esforços
dessistim enfilats en la supèrbia
de saber-nos distants en l’estranyesa?
Mentre pluges nocturnes configuren
rius de fred que s’escolen per escletxes
on s’hi filtra el dolor sord dels vells arbres,
hem anat treient pols als antics llibres
que hem obert, rellegint impronunciables
encanteris extrets d’un munt de cendra.

Camins que conflueixen

Camins que conflueixen

al sotabosc dels mots.

Xiscles irats s’eleven,

pregàries profanes,

vers l’univers dels rèptils

on recomença el cicle.

Les hores emmortallen,

mandroses, l’esbós tòrpid

de fumeres llunyanes.

Ha plogut, un poema de Ricard Garcia

“La luz se derramó

en los manteles limpios de la tarde”

JOSÉ ÁNGEL VALIENTE

Ha plogut

i les oliveres del jardí destil·len plata.

Només un tirant

travessa l’infinit a la teva espatlla;

el dia s’ha aturat com el gat damunt la biga.

Ha plogut

i les oliveres del jardí destil·len plata.

poema extret de “ELS CONTORNS DEL XIPRER” de Ricard Garcia, XV premi de poesia  Josep Fàbregas i Capell Vila se Sallent 2005, editat per l’Ajuntament de la Vila de Sallent, 2007

la fotografia és d’Elsa Mota Gomes (1000imagens.com)