Mentre mans de l’oblit… (un Margarit del 82)

Mentre mans de l’oblit
rovellen la barana del balcó,
amb el desig he escrit la teva pell,
daurada com les dunes d’un desert.
Del foc del nostre temps en resta l’ombra
lenta i serena d’un carrer per viure
i el costum dels ocells i la finestra.
S’han esborrat del vent els teus vestits
i la remor d’esguards entre les roses.
Als ulls hi duc els vespres lluny de casa
i la lluna que brilla, decreixent,
damunt la mar de calç a l’horitzó.

Poema extret d’El passat i la joia“, de Joan Margarit, Col·lecció REDUCCIONS, ed. EUMO/EDIPOIES, 1982
la fotografia és pròpia: Morella
Anuncis

Prozac

Prozac

La lluna és un glaçó en el vas de fosca
que m’ofereix la vida. Quina història
no prova de negar el seu tenebrós epíleg?
Però el monstre sóc jo, i no algú altre
a qui, per jo salvar-me, puc matar.
La vida és justament aquest desastre.
Com extirpar la culpa de les pedres?
Com aturar el dolor dintre d’un túnel?
Com sentir si, tan lluny dins de la nit,
està plorant la nostra filla morta?
Els antidepressius són pesticides.
Sempre són falsos els finals dels contes,
perquè no es suïcidin els infants.
Joan Margarit, dins Casa de Misericòrdia