Demà farà vint anys que la mare va morir d’un càncer…

Bloc de l'Antoni Casals i Pascual

Aquests dies s’ha parlat molt, i n’he parlat jo mateix, de com s’afronten les malalties neoplàstiques, el càncer, per la persona individual. La mare va morir després de 7 anys d’haver estat intervinguda d’un càncer, després de nombrosos episodis de recidives, tractaments, metàstasis i complicacions que li van fer la vida sinó impossible, segur que duríssima sobre tot els dos o tres darrers anys. Jo ja no vivia a casa i per tant segurament no sóc el més indicat per parlar en primera persona del grau de patiment que va tenir, però si que la vaig acompanyar durant les darreres hores i per això de vegades em permeto parlar de com n’és de gratificant pel malalt i pel familiar compartir els últims moments de vida.

Deu anys més tard, en el segon dels meus llibres publicats, hi vaig incloure alguns poemes que feien referència no tan sols al record de…

View original post 181 more words

Un fragment de Felícia Fuster

I el sí.
I el no.
I tot a la vegada.
Amb la tendresa del pa dolç més dolç,
la duresa del sílex, la dinamita
més amarga. Amb l’aspror
dels camins mai explorats, que hem de fer
sols,
la càlida subtilitat
d’un vol de plomes. Amb l’absència
de l’apaivagament, l’aigua beneita.
Sento la vida com un llibre estult
on em lliga i em deslliga
cada pàgina.
No em sé oberta ni closa
porta
que el pes d’un corrent indomtat
de sentiments, fa batre.
Sóc un tauló cremat, cremat per dintre.

(…)

Fragment del llibre I encara, de Felícia Fuster, premi Vicent Andrés Estellés 1987

col·lecció de poesia 3i4, 1987

La por darrere els vidres (un poema d’Els caus del cuc)

Bloc de l'Antoni Casals i Pascual

Quin abisme s’amaga rere els vidres?
Torno a descriure el fred finestra enllà
i recidiva aquella por cerval
dels anys més joves quan
sentíem els batecs de vides que ocupaven
espais que crèiem nostres. Contraposant
de nou la vida
amb les vides dels altres.

La por darrere els vidres, poema inclòs a Els caus del cuc, editorial Neopàtria (2017) 
la fotografia és de Joan Cortadellas, publicada a EL PERIODICO el 18 de setembre de 2010 (il·lustrant un article de Joan Barril)

View original post

Cal·ligrafia. Un poema de Marta Pérez i Sierra

Només m’estimaves a mi, deies.
Amb lletra menuda, d’ocell,
m’ho escrivies al mugró,
tan dolçament.
Ara t’odiaria, si en fos capaç,
però et sóc fidel,
adepta a la teva cal·ligrafia,
als solcs de les carícies que deixares
en els malucs afamats.
Ara t’odiaria, si en fos capaç,
però tens els llavis plens de crostes
i pols blanca els perfila.
Duc el dubte tatuat amb argila
i és molt difícil esborrar-lo.

poema Cal·ligrafia, inclòs a Ostatge, de Marta Pérez i Sierra, XXII premi de poesia Josep Fàbregas i Capell, Vila de Sallent, editat per Témenos (2016)

La imatge és extreta  del compte de Flickr Solar Soul

Pregària

I, de sobte, la nit
ve per trencar el silenci dels amants,
per aturar el deliri dels poetes,
per confirmar les pors més arrelades,
per fer oblidar el sentit de les banderes.
En la nit ens fem vells i és en la nit que ens criden
vells companys de viatge que es van morir fa temps,
des del fons d’una música
que crèiem oblidada
al calaix dels anhels.
En la nit es fan lànguids els sospirs
i es fan breus les paraules, i el que escrius
recupera el sentit d’una pregària.

Poema propi inclòs a “Una ombra perplexa”, Bubok 2015

Carrers de diumenge

M’hauria pogut perdre pels carrers
d’alguna gran ciutat.
En canvi, he preferit els carrerons
de ciutats de províncies,
discretes i avorrides,
on els diumenges
romancegen les hores fins que al vespre
cauen les persianes
del dia que ha transcorregut amb indolència.

poema propi, del recull inèdit L’anhel de l’anèl·lid

Cant gregorià

No gaire més enllà
de l’univers estèril
on bastires el cau,
vas establir-hi el regne
on domina l’espasme,
reconvertint en mots
el teu desfici llord.

Ara, et mires les mans
i veus que no tens mans
i mires els teus peus
i veus que no hi ha peus.
I penses que, com Samsa,
véns d’una nit d’insomni
i trobes a faltar
el dolor fulminant
que diuen que comporta
tota metamorfosi.

Però, fet i comptat,
mai no vas transformar-te:
ja vas néixer un helmint
abans de mudar en home.

poema inclòs a L’anhel de l’anèl·lid, poemari inèdit 

fotografia pròpia: Cementiri de Cantonigrós (2016)

Aquesta nit, la lluna…

Aquesta nit, la lluna
no s’ha deixat encendre.
Els fanalers maldaven
per fer-ho. Ella fugia
núvols enllà i se’n reia
del mar sense reflexos.

Agermanant petxines,
t’esperava a la platja:
mentre bevia estrelles
la nit se’m descobria.

poema inclòs al recull inèdit L’anhel de l’anèl·lid

fotografia pròpia: posta de sol a la Costa Brava 

Caus de cuc

De mi només
us cal saber
que he habitat caus de cuc
en les diverses vides
que he cregut que vivia
mentre anava editant
rengleres de paraules
que sorgien del fred.

Dels molts anhels
que em posseïren,
a penes un record
dels que més m’angoixaven.
Mentre es va fent de nit,
torno al meu cau. I callo.

 

del poemari inèdit L’anhel de l’anèl·lid
fotografia pròpia: Parets creuades

Abans de la paraula

Abans de la paraula escrita, el vers.
I abans de cada vers,
resistint al profund
de les sines de la vida,
hi ha el batec del poema
precedint-lo. Cridant-lo.

 

fotografia pròpia, Cantonigros gener 2016

Del poemari inèdit L’anhel de l’anèlid