Llegint a l’estiu. I un poema de Lluís Calvo.

IMG_20140601_004646Quan acaba l’estiu m’agrada fer un cop d’ull a “les coses” que he llegit en els darrers mesos, aprofitant les vacances i també aquesta època de l’any en què tot i no estar de vacances sembla que tot s’alenteixi prou com per tenir més temps per mantenir un ritme de lectura una mica superior al de la resta d’estacions.

Podria dir que ha estat un estiu fructífer en lectures: cinc llibres de narrativa i mitja dotzena de poemaris (aquests encara pul·lulen per la tauleta de nit). D’aquests darrers, tres llibres nous, adquirits el mes de maig o juny si no ho recordo malament, que m’han impactat considerablement: Ciència Exacta, de Manuel Forcano, Swing, de Francesc Garriga Barata i, sobre tot, Selvàtica de Lluís Calvo Guardiola. Tres llibres imprescindibles, segons la meva modesta opinió, per entendre què és i de què parla la poesia catalana del que portem de segle XXI.

Normalment no puc dir “he llegit un llibre de poesia”. En realitat, almenys tal i com jo ho veig, els llibres de poesia mai no “s’han llegit” sinó que “es van llegint”. Sempre hi ha un dia que n’agafes un del prestatge o de la tauleta de nit, l’obres per qualsevol pàgina i en llegeixes, un, dos, tres, cinc poemes. O deu. I un altre dia fas el mateix i llegeixes un, dos, tres, cinc més. O deu més. I pot ser que siguin els mateixos. O no. I fins i tot, encara que siguin els mateixos, pot ser que no els entenguis igual ni n’interpretis el mateix, si és que la poesia pot sotmetre’s a interpretació.

No tinc capacitat per fer-ne una dissecció o una crítica. Només podria parlar d’impressions i commocions com a sinònims de les emocions que la poesia d’aquests autors em desperta. Això, un commoció emocional, és el que es genera en tot Selvàtica. Us en transcric un poema, que duu per títol FOGUERADA.

Els cims d’un  temps que capitula
encenen l’últim foc de juny.
Inútil acte de mirar,
aquest desfici d’aus que xoquen
amb el reialme encès dels ulls.

Ens volten tactes breus, almescs
d’un desgavell que escup memòria:
torberes fosques del record,
boscos marítims, fanguissars.
I el cor s’esmuny en l’últim plany.

El temps? La més felina pèrdua.
La nit te un cos que expulsa fam.
Bubotes d’or, vivim a l’ombra.
I el nostre nom, amants i morts,
s’esborra igual en arbre o tomba.

poema “Foguerada“, de Lluís Calvo Guardiola, dins Selvàtica, Lleonard Muntaner editor, 2015

la fotografia és pròpia, Destral (Malanyeu), feta amb mòbil

Anuncis

Un poema de “swing”, el poemari pòstum de Francesc Garriga Barata

Sóc, com tants d’altres, dels que va arribar tard (i ara tot és massa tard) a la poesia de Francesc Garriga. El primer llibre que en vaig llegir va ser l’any 2003, Temps en blanc, publicat per Proa el mateix any. Sé que el vaig comprar el mateix any perquè he heretat del meu avi el costum de marcar la data en què em compro els llibres en la primera pàgina. Com si fos un ex-libris. No ho vaig fer, en canvi, amb La nit dels peixos, llibre del 2005 però que crec recordar que vaig comprar cap al 2008 o 2009. Del 2009 és precisament l’entrada en què vaig penjar per primera vegada un poema seu, de Temps en blanc, a Obstinacions . Posteriorment, vaig fer-ho amb un de La nit dels peixos, i més endavant vaig transcriure’n un extret d’un recull de poemes d’amor i desig que m’havien regalat. Si algú es pren la molèstia de clicar aquí, podrà accedir als tres poemes.

Ahir, Sant Jordi, vaig trobar-me de cara amb swing. El vaig obrir per fullejar-lo. Recordava alguns comentaris a la xarxa sobre el llibre. Vaig llegir tres o quatre poemes i vaig deixar anar un Hòstia, quin llibre més bo! Una expressió una mica infantil, ja ho sé… Una noia, al meu costat, amb un llibre mediàtic a la mà, em va mirar amb cara  de sorpresa. Jo vaig posar-me a la cua de pagar, i avui m’ha semblat que us havia de fer compartir un dels poemes. Un dels que m’han fascinat més.

per venir del no-res potser ja hauríem
d’haver arribat a casa.

Són lents els dies breus.

d’un sexe miserable,
la joventut ha estat un temps de febre,
la maduresa un repte.

captius dels que trepitgen
un sòl de dogmes,
sopar de gana, el nostre.

serem nosaltres els culpables únics
d’haver estat dòcils?
som ventres de pobresa.

buscàvem lletres noves
al nostre sil·labari.
hi eren?

avui sabem que hi eren,
no vam saber trobar-les.

poema inclòs a swing, de Francesc Garriga Barata, col·lecció alabatre, la Breu edicions, 2015

Si véns, amor, i jo no hi sóc…

Si véns, amor, i jo no hi sóc,
sobre els fogons, hi trobaràs
les restes d’un silenci mal cuinat.

Després distreu el cos pel meu estudi.
La teva llum aclarirà les ombres
de totes les mentides que dormiten
damunt la meva taula.

Sabré trobar-t’hi al meu retorn?
Quan marxis,
tanca la porta sense fer soroll.

Un poema de Francesc Garriga, extret del llibre T’estimo… Més de cent poemes d’amor i de desig, tria a cura de Sam Abrams, EUMO Editorial, 2002
la fotografia és de Inácio Silva (1000imagens.com)

Darrere la finestra…

l’infant jugava amb el no res. el temps
vingué de cop,
i trastocà les fites.

per què hem fugit dels jocs
al nucli immòbil dels temors?

de què, de qui, de quan, la fuga?

avui, el vell
segella finestrons
i tem la llum.

darrere la finestra
mesura els goigs.

i escura el temps en el sopar dels dies.

poema extret de La nit dels peixos, de Francesc Garriga Barata (Els llibres de l’Ossa Menor, edicions Proa, 2005)
la fotografia original és de Lluís Grané, una imatge de l’antic Hospital Sant Jaume de Manlleu abans de l’enderroc, retocada per mi mateix

l’espectacle pautava les parets…


l’espectacle pautava les parets
com una vida en quatre temps,
obriu la música.

la finestra és el fred, la companyia
d’un vent contra la casa mal tancada
de boira.
si obriu la música…

l’herba amaga les passes del delicte
de viure entre paraules poc triades.
obriu la música.

respira l’arbre amb fulles noves,
no feu soroll.
obriu, obriu la música.

poema extret de Temps en blanc, de Francesc Garriga Barata, ELS LLIBRES DE L’´ÓSSA MENOR, (ed. Proa 2003)
la fotografia és pròpia, OLIVERA A SU (SOLSONÈS)