Tactes


T’escric des d’un desert
on el desig es perd, dunes enllà,
on s’esqueixen les pells
sense interfície,
on la set és ja l’únic que puc beure.

I et veig des del desert
que aquesta nit abriga,
una agonia indòmita i molt lenta
de sentits fets tempesta.

poema TACTES (III), dins el poemari ELS MURS DE L’ODI, Ed. Òmicron, 2007
fotografia de Karin Rosenthal
Anuncis

Poeta Barroc


Com pobre navegant que s’extravia,
dellà del mar i els somnis de fortuna,
camina l’home en va patint comuna
presó de falsos plers on la mort nia.

Perdut el rumb del bé que perseguia,
s’encara amb Déu que calla i romp la lluna
del seu mirall on veu, el ver s’enruna,
les cares de l’absurd que ell intuïa.

No sap on posar els peus, no sap de quina
manera podrà alçar el seu cor que abatre
pretén el desengany. Sent la mesquina

certesa del no-res i la temença
de viure decebut, nan de teatre,
fugaç, a un món d’efímera aparença.

poema POETA BARROC, de PONÇ PONS, dins Desert Encès, Quaderns Crema, 1989
la fotografia és pròpia: Esculls a Lanzarote

Sensació

Els vespres blaus d’estiu aniré pels camins
espicossat pels blats, petjant l’herba menuda:
somniador, en tindré la frescor als peus.
Deixaré que el vent banyi la meva testa nua.

No enraonaré, ni pensaré pas en res:
però un amor immens em sortirà de l’ànima,
i aniré lluny, molt lluny, com un bohemi
natura enllà – tan feliç com amb una dona.

poema Sensation, de Rimbaud, versió de Joan Brossa, dins LES UNGLES DEL GUANT, RONDA DE RIMBAUD, Llibres del Mall 1974

Postal de Venècia


Voldràs tornar algun dia a Cannaregio
i caminar de nou entre els silencis
del ghetto vell, sentint com els nens juguen
o com ressonen passes que travessen
els ponts d’una Venècia diferent
de la ciutat que bull prop de San Marco.
Hem implantat records nous a un vell somni
i ara ens veiem traçant recorreguts
més enllà del brogit dels vaporettos
o de les multituds ensinistrades
per fulletons o agències de viatge.
Voldràs tornar algun dia a Cannaregio
i perdre’t pels carrers d’aquest capvespre
on hem recuperat alè i petjades

la fotografia és pròpia: Venècia 2009, Cannaregio

Enyoradís d’aquest estiu…

XVIII

Enyoradís d’aquest estiu que veig,
per totes les seves flors vesso llàgrimes,
recordança invertida
de quan jo les perdré.
Traspassats els llindars irreparables
de tots els anys, m’anticiparé l’ombra
en què haig d’errar, sens flors,
per l’abís remorós.
I cullo la rosa, que porta sort.
I marcescent, la guardo; amb mi es musteix
abans que no amb la corba
diürna de la terra.

Odes de Fernando Reis, de Fernando Pessoa, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, Quaderns Crema, 2002
la fotografia és pròpia: Caldera de Taburiente, La Palma

Equilibri


Enmig de camps de blat segats de poc
m’aturo, en veure que el camí ascendent
queda tallat per la carena. El cel
i l’abisme possible em rememoren
el meu ésser escindit, els ulls es neguen
a abandonar el desdoblament. Camino,
a mitges conscient de colors vius
dels tractors contra el verd del blat segat;
veig que el camí no acaba en un abisme,
sinó en un pendent que mena a l’ombra
d’un bosc acollidor. reprenc la marxa
amb el cor alterat i el pas harmònic.
Trobaré l’equilibri en el dolor,
si no oblido la pròpia contingència?

dins Cançoner, de Feliu Formosa, fragment extret de Feliu Formosa, d’Antoni Martí Monterde, Retrats 17, publicat per l’AELC
la fotografia és pròpia, muntanyes a la Vall de Camprodon

De la vellesa

… car de la mateixa manera que els ancians savis es delecten amb la companyia dels joves dotats de bon caràcter i que la senectut dels qui frueixen del respecte i de l’afecte dels joves esdevé menys feixuga, així també els joves gaudeixen amb els consells dels ancians que els menen cap a la pràctica de les virtuts.

Ciceró: Cató el Vell (De la Vellesa)

la fotografia és d’António Araujo (1000imagens.com)

La mort de la nit

Ja no tinc fred al cos: no vinc del glaç
ni visc, és cert i ho saps, del gel que el temps
va fent als meus greus mals. Tinc por de ser
tan sols un que es fa vell i perd el cap

de nou per tu, breu do pel que sóc las.
A crits, se’ns diu que ja la mort tant és
si, pel que es viu, es viu en dol per res
—hi ha plors que no són frau, i a mi em fan mal—.

Se’m fa tan breu el temps si el visc amb tu,
que com el vi me’l bec, i no és mal fer,
car és dins el fosc gorg nou bri de llum.

¿És des del blau dels cels, on ets, que el vent
fa un xiu al clot dels rocs? Ah, un déu ens creix
tot just si es pon la nit: el Sol que neix!

poema LA MORT DE LA NIT, del poemari AL COSTAT DELS XIPRERS QUE MAI NO ENS FARAN OMBRA, (editorial Òmicron, 2008)
fotografia “o rei sol”, d’A.M.Catarino