T’escric des d’un desert
on el desig es perd, dunes enllà,
on s’esqueixen les pells
sense interfície,
on la set és ja l’únic que puc beure.
I et veig des del desert
que aquesta nit abriga,
una agonia indòmita i molt lenta
de sentits fets tempesta.
Com pobre navegant que s’extravia,
dellà del mar i els somnis de fortuna,
camina l’home en va patint comuna
presó de falsos plers on la mort nia.
Perdut el rumb del bé que perseguia,
s’encara amb Déu que calla i romp la lluna
del seu mirall on veu, el ver s’enruna,
les cares de l’absurd que ell intuïa.
No sap on posar els peus, no sap de quina
manera podrà alçar el seu cor que abatre
pretén el desengany. Sent la mesquina
certesa del no-res i la temença
de viure decebut, nan de teatre,
fugaç, a un món d’efímera aparença.
Els vespres blaus d’estiu aniré pels camins
espicossat pels blats, petjant l’herba menuda:
somniador, en tindré la frescor als peus.
Deixaré que el vent banyi la meva testa nua.
No enraonaré, ni pensaré pas en res:
però un amor immens em sortirà de l’ànima,
i aniré lluny, molt lluny, com un bohemi
natura enllà – tan feliç com amb una dona.
-Tu, que sempre m’aculls
amb una mirada tan alta,
digues: ¿de quin color són els teus ulls,
Mahalta?
el camí que preníem
quan anaves a escola.
tímidament
els ametllers floreixen.
i ja és una altra primavera
Enmig de camps de blat segats de poc
m’aturo, en veure que el camí ascendent
queda tallat per la carena. El cel
i l’abisme possible em rememoren
el meu ésser escindit, els ulls es neguen
a abandonar el desdoblament. Camino,
a mitges conscient de colors vius
dels tractors contra el verd del blat segat;
veig que el camí no acaba en un abisme,
sinó en un pendent que mena a l’ombra
d’un bosc acollidor. reprenc la marxa
amb el cor alterat i el pas harmònic.
Trobaré l’equilibri en el dolor,
si no oblido la pròpia contingència?
dins Cançoner, de Feliu Formosa, fragment extret de Feliu Formosa, d’Antoni Martí Monterde, Retrats 17, publicat per l’AELC
la fotografia és pròpia, muntanyes a la Vall de Camprodon
Ja no tinc fred al cos: no vinc del glaç
ni visc, és cert i ho saps, del gel que el temps
va fent als meus greus mals. Tinc por de ser
tan sols un que es fa vell i perd el cap
de nou per tu, breu do pel que sóc las.
A crits, se’ns diu que ja la mort tant és
si, pel que es viu, es viu en dol per res
—hi ha plors que no són frau, i a mi em fan mal—.
Se’m fa tan breu el temps si el visc amb tu,
que com el vi me’l bec, i no és mal fer,
car és dins el fosc gorg nou bri de llum.
¿És des del blau dels cels, on ets, que el vent
fa un xiu al clot dels rocs? Ah, un déu ens creix
tot just si es pon la nit: el Sol que neix!
obstinacions 