Quan ja siguis molt vella, de Pere Rovira

DSCF2829

Quan ja siguis molt vella, de nit, llegint un llibre,

sola a casa, sentint els udols afamats

del gran fred, en uns versos potser trobaràs

quasi vius el record i el perfum d’aquests dies:

l’aroma d’un til·ler florit, sota la pluja

del juliol de Farrera, tan alt, que sembla el maig,

i una olor d’alegria, rebolcant-se pels prats,

i de quietud verda, i d’aigua que fa música.

Veuràs anys estripats, grisosos, fantasmals

com els parracs de boira que fugen al capvespre,

i, al mig, brillant encara, la llum de primavera

del nostre estiu aquí; no te l’apagaran

la por ni la tristesa, i aniràs a dormir

somrient a les ombres. I dormiràs amb mi.

Quan ja siguis molt vella,

de Pere Rovira, dins Contra la mort, ed. Proa 2011

la fotografia és pròpia (Posta de Sol al Matarranya, agost 2011)

Anuncis

Temps, de Pere Rovira

Fa quasi una hora que has marxat. Encara tinc la teva suor als dits, més densa a l’índex, amb regust de gin i de rovell de clau. No em vull moure del llit. El sol es clava a la finestra i endevino l’esplèndid dia de setembre. Caminar pels carrers i recrear-me en uns ulls foscos o en una esquena airosa, comprar tabac, perdre una estona en una llibreria, seure en una terrassa i beure lentament l’aperitiu, dinar bé, llegir el diari… viure un dia de vacances de tu, ser com quasi tots per unes hores, potser seria agradable, però no em vull moure del llit fins que tornis, ja fosc, et despullis, t’estiris vora meu i tot sigui al seu lloc com fa una hora, abans que marxessis.

poema TEMPS, del poemari Distàncies (Premi Vicent Andrés Estellés 1981), dins Pere Rovira POESIA 1979-2004
la fotografia és de Rosa Maria Borges