IMPOTÈNCIA


Com un mussol que sotja nit i esquerdes
m’he retrobat, ahir, cercant metàfores.
Tot és prou vell, prou nou, tot és prou bèstia
perquè siguin les dents i no l’espasa.

I et mossa un neguit, les genives ara.
No et folla la pell, si bruna, si blanca,
d’un animaló, la pota excitada.
És la força perduda que t’abraça.

Crema, sota la tarda que es despulla,
un dit las que vindria estaca o llança:
fruita tarada dins l’escuma blanca,
dins l’escuma bruna, damunt l’onada.

poema IMPOTÈNCIA, de Josep Albanell, dins TRACTAT DE VAMPIROLOGIA (Paraula Menor, Ed. LUMEN, 1975)
fotografia extreta del web 1000imagens.com
Anuncis