Monthly Archives: Març 2009
Kavafis, de Mezquita Broch
Després de la nit, Kavafis: “aquells desigs
d’una hora que mai no va ser satisfeta…”.
Enfurismadament llegeixo poemes i poemes
amb una mossegada contínua, precisa,
igual que la dalla repassa tiges fines i tendres,
així vaig copsant vers a vers engolint
les hores d’aquella nit amb una fruïció encegadora,
paraules excessives, sensuals -pur desordre-,
que van regalimant per dins, amb feresa,
adobant músculs i artèries que s’esquerden
amb desesperació malaltissa. Una ràbia
d’arrels imprecises, una força d’acer que es perd
entre l’aire boirós de la nit com innocent papallona…
De vegades, Kavafis disfressa la seua veu,
amb figures de marbre tornejades, indiscretes,
càlides expressions de bellesa clàssica.
Cada pedra amaga el tió encès que descobreix
la nostra feblesa.
Escala de grisos
Invocant déus amb l’Estellés
Invoque els déus i ningú no m’escolta.
Molt els he ofès tot al llar dels meus dies.
Me’n penedesc. Però com interrompre
el delitós i furiós camí?
¿Com he d’obrar, si m’estime la vida
i envege el cos que lleugerament passa
i sent dolor de no dur-lo al meu llit?
¿Com ho faré sense l’ajut dels déus?
Jo sol no puc, i com el gos que arrenca
el trist cordill que el subjectava salte
i molt voraç em precipite als dies.
¿Qui retindrà per més temps el vaixell
segur al port, si la tempesta és gran?
Arrencarà furiós les amarres
o es desfarà d’un cop contra les pedres.
imatge extreta del bloc simplesmente malibe
Ofici de poeta (de la ma de Goytisolo)
>EL OFICIO DEL POETA
Contemplar las palabras
sobre el papel escritas,
medirlas, sopesar
su cuerpo en el conjunto
del poema, y después,
igual que un artesano,
separarse a mirar
cómo la luz emerge
de la sutil textura.
Así es el viejo oficio
del poeta, que comienza
en la idea, en el soplo
sobre el polvo infinito
de la memoria, sobre
la experiencia vivida,
la historia, los deseos,
las pasiones del hombre.
La materia del canto
nos lo ha ofrecido el pueblo
con su voz. Devolvamos
las palabras reunidas
a su auténtico dueño.
Conformitats
en la mandra concisa dels matins,
mentre totes les coses es mantenen
al mateix lloc en què les vam deixar
just abans d’estimar-nos.
Ara, les hores
voldran precipitar-se
a les busques infreqüents dels rellotges
de casa i descriuran una litúrgia,
el cercle rutinari amb què bastim
les vides imprecises que alimenten
les breus conformitats de cada dia.