Ens quedarà Lisboa


Al capdavall, amor, ens quedarà
el record de Lisboa: els costeruts
carrers de llambordins amb indiscretes
finestres ben obertes als espais,
els vells tramvies grocs que grinyolaven
arribant al capvespre, aquella olor
de salaó i conquestes, la saudade
amb regust d’ultramar fonent-se a un Tejo
que algú va dir que havia desitjat
en altre temps ser mar d’una esperança
amb aroma d’espècies; i l’eixam
de colors en la gent que vagareja,
un fado en un cafè i algú que resa,
l’olor de magdalenes a Rossio
on esquivàvem obres amagant-nos
d’una pluja infernal que ens ha obligat
a recordar en gris un dia a Sintra.

Mai no serem com Bogart: a nosaltres
ens quedarà Lisboa i els instants
de breus recorreguts, trescant Alfama.

poema Ens quedarà Lisboa
la footgrafia és extreta del web 1oooimagens
Anuncis

Epitafi

Tot sovint he pensat en el meu epitafi,
els mots que em donaran, al final, transcendència
més enllà de tenir uns fills o escriure un llibre
o d’haver plantat l’arbre en un bosc recremat.

Traduïts en uns mots que voldrem compartir
hi podràs veure estranys secrets inconfessables,
adolescents temors, tardorals batzegades,
i potser hi passarà, com un rar encanteri,

l’ombra d’un que va dir un cop que no sabia
si era l’altre o era ell que de nit feia versos
i els guardava al calaix per mantenir el miratge

de les vides insulses de les quals es nodria.
He escrit traces, sovint, de la frase improbable:
no sé si, finalment, em serà dat gravar-la.

poema EPITAFI, del llibre Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra, ed. Òmicron 2008
la fotografia és pròpia: Cementiri de Glasgow

Runa

Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa’t com es clivella,
com va esfondrant-se poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.

poema RUNA, de Joan Vinyoli, extret del poemari ENCARA LES PARAULES, dins Els llibres de l’Escorpí (edicions 62, 1973)
fotografia extreta dehttp://procsilas.net

Meditació amb Feliu Formosa

La intimitat guanyada
a força de pobresa,
el so d’una guitarra
en una cambra plena
de l’olor de contactes
i amb la finestra oberta
al fum i al cansament.
Hi fas l’aprenentatge
de la insatisfacció
de tantes dones soles
amb la ciutat que aïlla
(la morta xemeneia,
les múltiples antenes).
Hi serves en silenci
la dignitat perfeta
a força de renúncia.

poema extret de Llibre de les Meditacions, de Feliu Formosa, inclòs dins DARRERE EL VIDRE, Poesia 1972-2002 (Edicions 62. Empúries, 2004)

Històries

Tant era que la història ja fos començada, perquè els kathakali van descobrir ja fa molt temps que el secret de les Grans Històries és que no tenen cap secret. Les grans històries són les històries que ja s’han explicat i que sempre vols que et tornin a explicar. Unes històries a les quals pots entrar en qualsevol punt i repapar-t’hi ben còmoda. No t’ensarronen ni amb grans emocions ni amb finals rebuscats. No et sorprenen amb res que sigui imprevisible. Tu les coneixes tan bé com la casa on vius. O l’olor de la pell del teu amant. Ja saps com acaben, però tot i així les escoltes com si no ho sabessis. De la mateixa manera com, per més que sabem prou que un dia ens hem de morir, vivim com si no ho sabéssim. A les Grans Històries ja saps qui viu, qui es mor, qui troba l’amor, qui no el troba. I, tot i així, vols que t’ho tornin a explicar.

Arundhati Roy: El déu de les coses petites, 1997 (La butxaca, edicions 62, 2007)
fotografia de Carlos C, dins 1000imagens.com

com un cruixit de fusta


Com un cruixit de fusta,

el so somort de passes m’anuncia

que arribes allà on sóc, altra vegada.

amb un cert desesper he obert finestres
des de les quals vaig espiar-te un dia

per si tantes remors com m’arribaven
eren, potser, l’avís del teu retorn.
Ara per fi he sentit cruixir les fustes
que conformen aquest pont que ens uneix
i he percebut que el vespre
ja no serà el repòs dels solitaris.


poema extret del meu poemari El dilema de Faust, Òmicron 2010

fotografia de Luis Ribeiro

Darrere la finestra…

l’infant jugava amb el no res. el temps
vingué de cop,
i trastocà les fites.

per què hem fugit dels jocs
al nucli immòbil dels temors?

de què, de qui, de quan, la fuga?

avui, el vell
segella finestrons
i tem la llum.

darrere la finestra
mesura els goigs.

i escura el temps en el sopar dels dies.

poema extret de La nit dels peixos, de Francesc Garriga Barata (Els llibres de l’Ossa Menor, edicions Proa, 2005)
la fotografia original és de Lluís Grané, una imatge de l’antic Hospital Sant Jaume de Manlleu abans de l’enderroc, retocada per mi mateix