Indefens (d’ Una ombra perplexa)

IMG_20140125_180856

Indefens,
contemplo la matèria
de què estan fetes les paraules.
Com si en elles
s’hi congriés la vida
i el seu contrari,
com si es fes sòlid
el silenci que ofega
la solitud
de cada mot.

 Indefens, poema inclòs a “Una ombra perplexa“, Bubok 2015

Anuncis

Geografies

IMG00007-20091031-1300

Quines geografies delimiten

els marges imprecisos del desig?

Els temps que van vencent-nos incorporen

temors al dia a dia: ara les mans

ens cremen quan als tactes s’afegeixen

ressons d’una intempèrie que s’esqueixa.

Hem fet, d’aquest futur, itineraris

de fred inevitables: ens neguem,

esquerps, a creure en certituds captives.

Hem pidolat identitats als arbres

i hem posat nom al seu nom i als miratges

 

 

poema inclòs al meu llibre “Els imperis implícits” (Bubok, 2014)

la fotografia és pròpia, presa a Sant Boi de Lluçanès amb una Blackberry

Quinzè aniversari

Aquesta setmana farà quinze anys que la mare va morir. Ara fa poc més de cinc anys que, en previsió que em passés per alt, una cosa que em fa un cert pànic, vaig escriure un poema que posteriorment va acabar, juntament amb altres que tenien aquesta i altres morts com a element central del poemari, dins del llibre “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra” (Òmicron 2008).

Reprenc aquell primer poema del llibre i, amb la mateixa intenció, senzillament no oblidar, el comparteixo amb qui vulgui.

PER A QUAN ME N’OBLIDI

Aviat farà deu anys i quan arribi el dia

m’acabarà passant, segurament, per alt.

I sé que quan m’adoni d’aquest oblit vindrà

per sumir-me al silenci una angoixa imprecisa.

Sé que avui no ets enlloc i que escriure’t, parlar-te

o fins i tot pensar-te únicament em porta

la vana complaença d’aquell que rememora

un temps d’infant o el món d’adolescent, tan agre,

que només perquè hi eres va ser-me suportable.

De voltes, m’apunyala la tendra remembrança

d’aquell moment, i el tacte de mans acomiadant-se,

l’adéu definitiu, l’instant inevitable,

quan vas ser conscient que tu ja te n’anaves.

I jo, mentre em somreies, vaig tancar els ulls. Plorava.

Txaikovski i la mort

Image

Entre tots els records, potser el pitjor

la mort d’aquells amics que van deixar-nos

empremta més enllà de conservar-ne

la imatge encara fresca passejant

amunt i avall pel pati de l’escola.

D’un d’els he conservat a la memòria

els bongos que posaren al damunt

d’un taüt clar i discret. Quantes vegades

ens va passar pel cap el suïcidi

com un gest de protesta adolescent

contra el món que de sobte descobríem?

Després del funeral, vaig tornar a casa

i em vaig posar un vinil: la Serenata

per corda de Txaikovski va allotjar-se

per sempre al meu cervell com un sinònim

de totes i cada i una de les morts

a què hagut d’assistir des d’aquell dia.

Poema Txaikovski i la mort, del llibre Passes discretes per la ciutat endormiscada, Bubok 2012

la fotografia és de Lluís Grané: Hospital Sant Jaume (Manlleu), abans d’aterrar-lo

El nàufrag invoca la pàtria

No invento mots. Ni descobreixo
camins entre el boscam.
Només em veig, a punt de defallir,
en un mirall que reflecteix silencis
i en el ressò
de les veus aclofades: la ineficàcia
del temps que fa que hem establert un somni
allà on, amb certitud, només hi ha runa.

poema, El nàufrag invoca la pàtria, dins “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra” (Ed. ÒMICRON, 2008)
la fotografia és pròpia: Camí de ronda, entre l’Ametlla de Mar i Amposta

La mort del gat



la mort del gat
A casa sempre havíem tingut gats.
La mort dels gats és trista i solitària.
Vaig plorar molt quan va morir-se el gat,
i crec que no he tingut altra vegada
el mateix sentiment de pèrdua.
Vaig escriure un poema pel gat mort,
on parlava del vidre en els seus ulls
just abans de morir,
de com va perdre el nord i es confonia
d ’habitació i com va perdre l’hàbit
de menjar i tot.
De tot, però, el pitjor record que em queda
és el de veure entrar a casa
l’ home del servei de recollida
d’ animals morts.
No era res més que un escombriaire
amb un cabàs enorme. Li mancava l’escombra,
però la imatge sospitada del gat
al cubell de la brossa em va perseguir encara
durant vàries setmanes.
No va arribar ningú per consolar-me
perquè la gent se’n riu si plores per un gat.


poema inclòs a “Passes discretes per la ciutat endormiscada…” (Bubok, 2012)
la fotografia és de Rui Valle de Sousa (1000imagens.com)

Ciutat endormiscada


Altravegada, em sorprèn el record
dela ciutat encara endormiscada
aprimera hora, un matí de diumenge.
Ressonenpasses trencant amb cautela,
isubtilesa el silenci profund
deles llambordes humides pel gebre.
Sócassegut en un banc solament
perobservar amb quin  ritme indolent
escombral’home del carro de brossa
fullescaigudes i recull després
lesrestes indiscretes
d’algunimprovisat festeig nocturn.
Hefet el gest erroni d’obrir un diari
queno duc i d’encendre després la cigarreta,
araque ja fa molt temps que no en fumo.
Aspirola humitat d’aquest matí i m’arriba
d’imprevistuna olor de mar i un fred subtil
ambels que no comptava.
M’acompanyal’aroma del cafè
justacabat de fer d’un bar de cantonada.
Quanm’alci, em tornaré
aperdre pels carrers estrets d’una ciutat
quemolt difícilment
podràrecuperar els diumenges mandrosos,
carregatsde matisos, de la meva infantesa.

poema Ciutat endormiscada, dins el poemari “Passes discretes per la ciutat endormiscada” (Bubok, 2012)


Proclama

Escric a corre-cuita
paraules que em consolin
abans no acabi el dia.
Tinc por que no ens perdem
o arribem a oblidar-nos
en qualsevol tombant
de carrer estret i fosc
o, tal volta, en tancar-se
alguna de les portes
que es tanquen rere nostre.

Rellegiré, entre línies,
els naufragis que evito.

poema Proclama, dins “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra” (Ed. Òmicron,  2008)
la fotografia és pròpia: Un carrer a Montblanc

Aquí també…. (un poema de El dilema de Faust)

I escriuré aquí també el meu epitafi.
No hi parlaré d’amors que no van ser
ni d’horitzons de llum desdibuixada.
Ho voldré fer recuperant la força
que el temps cansat un dia em va dur a perdre,
mentre fora hi ha un món que encara gira.
Amb gest parsimoniós, que em condueixi
a proclamar amb greu solemnitat
que ja no és cert el que va dir el poeta,
tot el que encara queda avui per fer
no haurà de ser forçosament possible.

poema “Aquí també“, extret d’El dilema de Faust“,  IV premi de poesia Josep Maria Benet i Caparà, 2010.(Ed. Òmicron, 2010)
la fotografia és pròpia: Posta de  sol a  La Frexneda (Matarranya), agost 2011