Indefens,
contemplo la matèria
de què estan fetes les paraules.
Com si en elles
s’hi congriés la vida
i el seu contrari,
com si es fes sòlid
el silenci que ofega
la solitud
de cada mot.
Indefens, poema inclòs a “Una ombra perplexa“, Bubok 2015
Abans del nom
dels llibres hi ha la història
que, dins, s’hi amaga.
I els cossos que retornen
als laberints d’on fugen.
Poema inclòs al llibre Una Ombra Perplexa, Bubok 2015 http://www.bubok.es/libros/238979/Una-ombra-perplexa
Quines geografies delimiten
els marges imprecisos del desig?
Els temps que van vencent-nos incorporen
temors al dia a dia: ara les mans
ens cremen quan als tactes s’afegeixen
ressons d’una intempèrie que s’esqueixa.
Hem fet, d’aquest futur, itineraris
de fred inevitables: ens neguem,
esquerps, a creure en certituds captives.
Hem pidolat identitats als arbres
i hem posat nom al seu nom i als miratges
poema inclòs al meu llibre “Els imperis implícits” (Bubok, 2014)
la fotografia és pròpia, presa a Sant Boi de Lluçanès amb una Blackberry
Aquesta setmana farà quinze anys que la mare va morir. Ara fa poc més de cinc anys que, en previsió que em passés per alt, una cosa que em fa un cert pànic, vaig escriure un poema que posteriorment va acabar, juntament amb altres que tenien aquesta i altres morts com a element central del poemari, dins del llibre “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra” (Òmicron 2008).
Reprenc aquell primer poema del llibre i, amb la mateixa intenció, senzillament no oblidar, el comparteixo amb qui vulgui.
PER A QUAN ME N’OBLIDI
Aviat farà deu anys i quan arribi el dia
m’acabarà passant, segurament, per alt.
I sé que quan m’adoni d’aquest oblit vindrà
per sumir-me al silenci una angoixa imprecisa.
Sé que avui no ets enlloc i que escriure’t, parlar-te
o fins i tot pensar-te únicament em porta
la vana complaença d’aquell que rememora
un temps d’infant o el món d’adolescent, tan agre,
que només perquè hi eres va ser-me suportable.
De voltes, m’apunyala la tendra remembrança
d’aquell moment, i el tacte de mans acomiadant-se,
l’adéu definitiu, l’instant inevitable,
quan vas ser conscient que tu ja te n’anaves.
I jo, mentre em somreies, vaig tancar els ulls. Plorava.
Entre tots els records, potser el pitjor
la mort d’aquells amics que van deixar-nos
empremta més enllà de conservar-ne
la imatge encara fresca passejant
amunt i avall pel pati de l’escola.
D’un d’els he conservat a la memòria
els bongos que posaren al damunt
d’un taüt clar i discret. Quantes vegades
ens va passar pel cap el suïcidi
com un gest de protesta adolescent
contra el món que de sobte descobríem?
Després del funeral, vaig tornar a casa
i em vaig posar un vinil: la Serenata
per corda de Txaikovski va allotjar-se
per sempre al meu cervell com un sinònim
de totes i cada i una de les morts
a què hagut d’assistir des d’aquell dia.
Poema Txaikovski i la mort, del llibre Passes discretes per la ciutat endormiscada, Bubok 2012
la fotografia és de Lluís Grané: Hospital Sant Jaume (Manlleu), abans d’aterrar-lo
No invento mots. Ni descobreixo
camins entre el boscam.
Només em veig, a punt de defallir,
en un mirall que reflecteix silencis
i en el ressò
de les veus aclofades: la ineficàcia
del temps que fa que hem establert un somni
allà on, amb certitud, només hi ha runa.
Escric a corre-cuita
paraules que em consolin
abans no acabi el dia.
Tinc por que no ens perdem
o arribem a oblidar-nos
en qualsevol tombant
de carrer estret i fosc
o, tal volta, en tancar-se
alguna de les portes
que es tanquen rere nostre.
Rellegiré, entre línies,
els naufragis que evito.
I escriuré aquí també el meu epitafi.
No hi parlaré d’amors que no van ser
ni d’horitzons de llum desdibuixada.
Ho voldré fer recuperant la força
que el temps cansat un dia em va dur a perdre,
mentre fora hi ha un món que encara gira.
Amb gest parsimoniós, que em condueixi
a proclamar amb greu solemnitat
que ja no és cert el que va dir el poeta,
tot el que encara queda avui per fer
no haurà de ser forçosament possible.
obstinacions 