L’acompanyaves sovint fins al portal de casa.
Després només un gest dient adéu.
Mai no hi va haver tan sols un petó cast.
Com a molt un somrís que, temps després,
has reinterpretat: ella ho sabia,
però anava esperant i el pas dels dies
va anar-vos confonent.
Tu mai no vas dir res, l’acompanyaves
per aquell fosc carrer. I quan marxaves
cap a casa, una angoixa et devorava.
poema inclòs a Passes discretes per la ciutat endormiscada, Bubok 2012
obstinacions 