Ahir parlava al meu blog/bloc, de “Les feuilles mortes“, el poema de Prévert cantat, entre d’altres, per Montand i transformat en un estàndard del jazz, amb el títol d’Autumn leaves (o també September falls). Deia que és, en la seva forma de chanson, una de les cançons que més m’emociona.
Aquesta cançó és explícitament present en un poema inclòs a un dels llibres que he publicat que, per diversos motius, més m’estimo, per bé que si ara l’hagués de reescriure molts dels poemes que el componen serien una mica més simples i, segurament, curts.
Deixo aquí el poema
TARDOR.
Escoltaves Montand cantant Les feuilles mortes
i la tardor creixia al cor del teu nafragi
mentre t’abandonaves a rituals mirades,
a uns astres que rebien oracions nocturnes
d’amants que s’estimaven amb avidesa i ànsia.
Llavors tots els carrers eren iguals i l’aire
et duia la humitat de pluges que assetjaven
carregades del fang d’una desesperança
de més enllà d’un mar al qual res no et vinclava.
Voltaven damunt teu ànimes sense estança
cridant amb desconsol pel greu dolor dels arbres
nus de fulles i branques pel fred cru de l’oratge.
I, mentre, tu cantaves acomanyant l’espera
d’amors que no arribaven, paraules que ara et manquen.
poema TARDOR, inclòs al llibre LA MIRADA DE LA GÀRGOLA, Òmicron 2008
,
la fotografia és pròpia
obstinacions 
Tot i que la memòria ja em flaqueja (ai, les tardors acumulades) crec que ja coneixia aquest poema teu. Té aroma de pluja, de fulles morters, té música de jazz i té imatges verinosament belles (aquest verí ambigu que té la malenconia). Què més puc demanar?