Cant gregorià

No gaire més enllà
de l’univers estèril
on bastires el cau,
vas establir-hi el regne20160128_173312
on domina l’espasme,
reconvertint en mots
el teu desfici llord.

Ara, et mires les mans
i veus que no tens mans
i mires els teus peus
i veus que no hi ha peus.
I penses que, com Samsa,
véns d’una nit d’insomni
i trobes a faltar
el dolor fulminant
que diuen que comporta
tota metamorfosi.

Però, fet i comptat,
mai no vas transformar-te:
ja vas néixer un helmint
abans de mudar en home.

poema inclòs a L’anhel de l’anèl·lid, poemari inèdit 

fotografia pròpia: Cementiri de Cantonigrós (2016)

Aquesta nit, la lluna…

DSC_0524~2

Aquesta nit, la lluna
no s’ha deixat encendre.
Els fanalers maldaven
per fer-ho. Ella fugia
núvols enllà i se’n reia
del mar sense reflexos.

Agermanant petxines,
t’esperava a la platja:
mentre bevia estrelles
la nit se’m descobria.

poema inclòs al recull inèdit L’anhel de l’anèl·lid

fotografia pròpia: posta de sol a la Costa Brava 

Caus de cuc

parets creuades

De mi només
us cal saber
que he habitat caus de cuc
en les diverses vides
que he cregut que vivia
mentre anava editant
rengleres de paraules
que sorgien del fred.

Dels molts anhels
que em posseïren,
a penes un record
dels que més m’angoixaven.
Mentre es va fent de nit,
torno al meu cau. I callo.

 

del poemari inèdit L’anhel de l’anèl·lid
fotografia pròpia: Parets creuades

Un sonet cap per avall de Joan Brossa

Tinc a casa exemplars dels tres primers números de la revista Reduccions, publicats l’any 1977 i comprats (ho sé perquè sovint apunto la data de compra dels llibres a la primera pàgina) aquell mateix any, l’any dels meus 18. Ara feia temps que no els feia cas i en reobrir-los he retrobat alguns poemes de poetes importants de la nostra llengua: des de Martí i Pol a Comadira, passant per Segimon Serrallonga, Pere Gomila, Maria Mercè Marçal, Josep Piera, entre d’altes. Al número 1 hi ha quatre sonets de Joan Brossa. Transcric aquí un sonet “capgirat” la relectura del qual m’ha fet somriure.

DE SOBRETAULA

Joan, ets una mica orgulloset.
Digues: per què capgires el sonet?
No em diràs que llegir-lo així t’agrada?

Això és fer del vespre matinada
o, un caminal que és ample, fer-lo estret.
Però vinc i agafa’m del bracet.

No vull lluitar contra tu, em semblaria
cosa fosca i injusta. Crec, Joan,
que ets una mica orgulloset, i quan
t’entestes que la nit es torna dia

et dono el nom de rei amb simpatia
i et recordo el que dèiem tot dinant:
a aquest aspecte teu altisonant,
vull que li escriguis, sents?, una elegia.

Rotacions, de Pere Roca Lloret. Descobrint un autor procedent de la boira.

De vegades un fa grans descobertes a partir de petites casualitats. Ara fa uns dies em van regalar un llibre, un recull de poemes d’un autor osonenc, Pere Roca, vinculat també a Tarragona per raons d’estudis, i al qual una mort prematura va evitar sense cap mena de dubte la projecció d’una més que probable i significativa carrera literària. El llibre, prologat pel bon amic Tomàs Camacho Molina, alma mater de la Mostra Oberta de poesia d’Alcanar, de la que ja se’n duen sis edicions, i que va compartir amb Pere Roca Lloret el fet de ser “dos osonencs emboirats i interiors que es trobaven en un lloc marítim i lluminós”   va ser editat l’any 2001 a Tarragona pels Cuadernos de la Perra Gorda i reuneix bona part de la producció no publicada de l’autor, aplegada i seleccionada per José Alberto Alfonso.

No sé si, hores d’ara, és o no fàcil de trobar exemplars d’aquesta edició. Tal i com són les coses en poesia, el més probable és que els exemplars sobrers faci temps que hagin estat reconvertits en pasta de paper. En tot cas, des de la forçosa varietat d’estils i corrents que van influir en l’autor i  es fan evidents al llibre, i que fan que no es pugui parlar d’un poemari compacte, es tracta d’una lectura molt recomanable per als amants de la poesia que no hagin encasellat els seus gustos (cosa relativament freqüent entre la lletraferidura nostrada) i ens permet descobrir una veu, per a mi desconeguda que mereix ser projectada encara que sigui des de la modèstia d’aquestes línies.

Deixo aquí una mostra amb dos poemes del llibre Rotacions

La il·lusió
rellisca potser
com les llàgrimes
aturades, nues, amb les mans.
Llarg plor d’uns ulls
esquerps a guanyar-se cap encant.

***

Em gronxo, amb cos
esveradís, pel lliscar
ingràvid de la broca nua,
trenc de l’instant
-cap a les golfes de marcs caducs-
en precisos degotalls de demà.

Rotacions, de Pere Roca Lloret, Cuadernos de La Perra Gorda, Tarragona 2001

Llegint a l’estiu. I un poema de Lluís Calvo.

IMG_20140601_004646Quan acaba l’estiu m’agrada fer un cop d’ull a “les coses” que he llegit en els darrers mesos, aprofitant les vacances i també aquesta època de l’any en què tot i no estar de vacances sembla que tot s’alenteixi prou com per tenir més temps per mantenir un ritme de lectura una mica superior al de la resta d’estacions.

Podria dir que ha estat un estiu fructífer en lectures: cinc llibres de narrativa i mitja dotzena de poemaris (aquests encara pul·lulen per la tauleta de nit). D’aquests darrers, tres llibres nous, adquirits el mes de maig o juny si no ho recordo malament, que m’han impactat considerablement: Ciència Exacta, de Manuel Forcano, Swing, de Francesc Garriga Barata i, sobre tot, Selvàtica de Lluís Calvo Guardiola. Tres llibres imprescindibles, segons la meva modesta opinió, per entendre què és i de què parla la poesia catalana del que portem de segle XXI.

Normalment no puc dir “he llegit un llibre de poesia”. En realitat, almenys tal i com jo ho veig, els llibres de poesia mai no “s’han llegit” sinó que “es van llegint”. Sempre hi ha un dia que n’agafes un del prestatge o de la tauleta de nit, l’obres per qualsevol pàgina i en llegeixes, un, dos, tres, cinc poemes. O deu. I un altre dia fas el mateix i llegeixes un, dos, tres, cinc més. O deu més. I pot ser que siguin els mateixos. O no. I fins i tot, encara que siguin els mateixos, pot ser que no els entenguis igual ni n’interpretis el mateix, si és que la poesia pot sotmetre’s a interpretació.

No tinc capacitat per fer-ne una dissecció o una crítica. Només podria parlar d’impressions i commocions com a sinònims de les emocions que la poesia d’aquests autors em desperta. Això, un commoció emocional, és el que es genera en tot Selvàtica. Us en transcric un poema, que duu per títol FOGUERADA.

Els cims d’un  temps que capitula
encenen l’últim foc de juny.
Inútil acte de mirar,
aquest desfici d’aus que xoquen
amb el reialme encès dels ulls.

Ens volten tactes breus, almescs
d’un desgavell que escup memòria:
torberes fosques del record,
boscos marítims, fanguissars.
I el cor s’esmuny en l’últim plany.

El temps? La més felina pèrdua.
La nit te un cos que expulsa fam.
Bubotes d’or, vivim a l’ombra.
I el nostre nom, amants i morts,
s’esborra igual en arbre o tomba.

poema “Foguerada“, de Lluís Calvo Guardiola, dins Selvàtica, Lleonard Muntaner editor, 2015

la fotografia és pròpia, Destral (Malanyeu), feta amb mòbil

Un record de Carcassona

DSCF2402
Hem passejat com temps enrere ho fèiem
pels carrers de ciutats dipositàries
d’estranys records de foc i de carnatge.
Avui però, les ciutats més antigues
només són llocs on és el guany més fàcil
i el pas del temps excusa per la venda
dels crits absents a tants llibres d’història.
Hem caminat i hem vist com les muralles
s’han convertit en signe de l’absència.
No hi ha passats millors, només fantasmes
que s’han quedat presos dins les estances
mirant, distants, les nostres caminades.

Carcassona, desembre 2010

poema inclòs al recull L’hivern a la memòria, del meu llibre NO PLORIS PER CREÜSA, ENEES, Ed. Neopàtria juny 2015

Pètals, un poema de la Marta Pérez i Sierra

Ara fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de ser a Sabadell a la presentació del darrer poemari de la Marta Pérez i Sierra. “M’he empassat la lluna” és un recull compacte, centrat en la vivència d’una menopausa que arriba de manera més o menys imperceptible per desquadrar els calendaris fèrtils, les fases i cicles de la lluna. En la poesia de Marta Pérez i Sierra la senzillesa pren consistència i els diminutius, sovint tan carregosos en la nostra llengua, es doten de sentit per adquirir una transcendència que pocs poetes i poetesses saben donar-los-hi.

No faré una crònica d’un acte magistralment presentat pel David Madueño, molt més capaç que no pas jo d’interpretar l’obra de la Marta, com ja ho ha fet amb altres poetes, sinó que em limitaré a penjar aquí un dels pomes que més m’han fascinat del llibre.

Jo era de pètals.
I res podrà tornar-me
a aquells dies humits,
a aquelles nits de rou,
ni tan sols tu, mirallet
de fum de la memòria.
Jo era de pètals.
Lasciva, degotava vida,
papallones de robí,
venus prenyada d’aigua,
mare de peixos i larves.
El mar entre les cuixes.
La sal sota les ungles.
Ara sóc pedra
i ja no m’escarritxa el ventre
la refotuda regla.
Ara només sagnen
a dentades, les hores
d’insomni de la nit.
Ara sóc pedra
i d’aquí no res, pols.

PÈTALS, poema inclòs dins M’HE EMPASSAT LA LLUNA, de Marta Pérez i Sierra, Edicions VIENA, 2015

La fotografia està extreta de http://ca.freepik.com/