Tant de passejar els carrers
et fan mal les cames
i et sembla la ciutat un món sense mar.
Omples els teus ulls, en la nit,
d’anònims silencis
d’ulls estranys,
d’humitat els teus llavis
deserts.
Mai no has sabut saber el teu cos.
I d’estona en estona, l’home
para el seu cotxe en el costat
i hi puges
tot el fem que has pogut recollir,
en bossetes de plàstic nu,
a les voreres,
per a vendre’l de matinada
quan, com sempre,
plou.
obstinacions 