De llevant a ponent manàrem,
allà on va el sol, vam trepitjar.
Per llunes d’ignots fins buscàrem
la glòria, sols, a l’atzar.
Avui la derrota ens és vida,
dolença el nostre son més gran.
¿Per a quan la casa bastida,
oh mare Ibèria, per a quan?
Tres pobles d’una sola raça,
d’una mare són tots tres nats.
Hispanya, glòria, orgull, gràcia.
Portugal, Catalunya, enyor.
Mes avui clama a l’erm insuls
qui fórem per qui som, cridant.
Per a quan aquell npou impuls,
oh mare Ibèria, per a quan?
poema extret del recull POEMES DE FERNANDO PESSOA, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, Quaderns Crema (2002)
obstinacions 
ai, mare! i què hi fem per aquí dins, perduts, nosaltres?
Suposo que cal llegir-lo amb els ulls dels pro-iberistes de l'època. Del poema em fa gràcia l'esment a Catalunya que, suposo que té la seva raó de ser en la projecció cap a la Mediterània, cosa que ni Castella (la Hyspanha del poeta) ni Portugal van tenir mai. Però vaja, no es tracta ara de compartir imperis i està clar que alguns portuguesos (posem per cas, ara que em ve al cap, Saramago) no entenen la nostra enveja per la seva forma d'autonomia.