Assegut, de vegades, davant de mi mateix,
noctàmbul fatigat sense destí concret,
traficant de silencis, observo com es glacen
les paraules i vides dels altres. Hi ha el desordre,
que s’ha instal·lat al límit dels imperis i un sol
que, lentament, s’ha anat fent pedra i fred
i en ell s’hi reflecteixen les hores que hem viscut
i els futurs que no arriben, els miratges
pels que ho hem donat tot, i aquests hiverns tan llargs
on s’arrengleren a mode de prestatge ple de pols
històries que hem fet nostres a còpia d’inventar-les.
Jo m’ho miro de lluny –ho he dit manta vegades!-
i crido com cridaven els profetes del foc,
antics aduladors de la catàstrofe.
Però és un crit silent que a penes sento,
com l’udol d’aquell vent que va impregnar-me,
com un udol del llop en què em transformo
cada nit que t’escric paraules vanes.
La nit en la què visc és una nit perenne,
la travesso descalç només per tornar a asseure’m
a l’altra extrem d’aquesta no volguda foscor.
Un dia arribarà la mort i, com Pavese,
hi trobaré els teus ulls. Però encara no sé
si vindrà per quedar-se o si, com aquests dies,
només serà de pas, per impregnar de forma
potser definitiva la vida d’altres vides,
ara només passat, de les què en faig recompte.
Sé que cada vegada que em miro en el mirall
envelleix una mica alguna cosa més
que aquesta imatge meva, que reconec a penes
mentre vaig rellegint algun dels meus poemes
i veig que, al meu costat, ets lluny, tantes vegades.
Assegut al bancal de les paraules buides,
fatigat i distret, envellit per les nits
i udolant, licantrop suplicant de l’abisme,
amb un gest displicent vaig tancant tots els llibres.
poema Traficant de silencis, inclòs al poemari, encara inèdit “Una Ombra Perplexa”,
la fotografia és pròpia
obstinacions 