Cant gregorià

No gaire més enllà
de l’univers estèril
on bastires el cau,
vas establir-hi el regne20160128_173312
on domina l’espasme,
reconvertint en mots
el teu desfici llord.

Ara, et mires les mans
i veus que no tens mans
i mires els teus peus
i veus que no hi ha peus.
I penses que, com Samsa,
véns d’una nit d’insomni
i trobes a faltar
el dolor fulminant
que diuen que comporta
tota metamorfosi.

Però, fet i comptat,
mai no vas transformar-te:
ja vas néixer un helmint
abans de mudar en home.

poema inclòs a L’anhel de l’anèl·lid, poemari inèdit 

fotografia pròpia: Cementiri de Cantonigrós (2016)

Anuncis

Aquesta nit, la lluna…

DSC_0524~2

Aquesta nit, la lluna
no s’ha deixat encendre.
Els fanalers maldaven
per fer-ho. Ella fugia
núvols enllà i se’n reia
del mar sense reflexos.

Agermanant petxines,
t’esperava a la platja:
mentre bevia estrelles
la nit se’m descobria.

poema inclòs al recull inèdit L’anhel de l’anèl·lid

fotografia pròpia: posta de sol a la Costa Brava 

Caus de cuc

parets creuades

De mi només
us cal saber
que he habitat caus de cuc
en les diverses vides
que he cregut que vivia
mentre anava editant
rengleres de paraules
que sorgien del fred.

Dels molts anhels
que em posseïren,
a penes un record
dels que més m’angoixaven.
Mentre es va fent de nit,
torno al meu cau. I callo.

 

del poemari inèdit L’anhel de l’anèl·lid
fotografia pròpia: Parets creuades

Traficant de silencis

DSCF3109

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Assegut, de vegades, davant de mi mateix,
noctàmbul fatigat sense destí concret,
traficant de silencis, observo com es glacen
les paraules i vides dels altres. Hi ha el desordre,
que s’ha instal·lat al límit dels imperis i un sol
que, lentament, s’ha anat fent pedra i fred
i en ell s’hi reflecteixen les hores que hem viscut
i els futurs que no arriben, els miratges
pels que ho hem donat tot, i aquests hiverns tan llargs
on s’arrengleren a mode de prestatge ple de pols
històries que hem fet nostres a còpia d’inventar-les.
Jo m’ho miro de lluny –ho he dit manta vegades!-
i crido com cridaven els profetes del foc,
antics aduladors de la catàstrofe.
Però és un crit silent que a penes sento,
com l’udol d’aquell vent que va impregnar-me,
com un udol del llop en què em transformo
cada nit que t’escric paraules vanes.
La nit en la què visc és una nit perenne,
la travesso descalç només per tornar a asseure’m
a l’altra extrem d’aquesta no volguda foscor.
Un dia arribarà la mort i, com Pavese,
hi trobaré els teus ulls. Però encara no sé
si vindrà per quedar-se o si, com aquests dies,
només serà de pas, per impregnar de forma
potser definitiva la vida d’altres vides,
ara només passat, de les què en faig recompte.
Sé que cada vegada que em miro en el mirall
envelleix una mica alguna cosa més
que aquesta imatge meva, que reconec a penes
mentre vaig rellegint algun dels meus poemes
i veig que, al meu costat, ets lluny, tantes vegades.
Assegut al bancal de les paraules buides,
fatigat i distret, envellit per les nits
i udolant, licantrop suplicant de l’abisme,
amb un gest displicent vaig tancant tots els llibres.

 

 

poema Traficant de silencis, inclòs al poemari, encara inèdit “Una Ombra Perplexa”,
la fotografia és pròpia

Com aquest sol…

Com aquest sol d’hivern, talment la mort viscuda amb pressa,
va enfosquint-se el demà que ja no saps si esperes.
Tot és delimitar contorns d’arbres caducs, el desolat
recurs de qui no espera res a canvi del silenci.

Jardi japonès2ç

poema inèdit, dins el llibre Quadern de brevetats

la fotografia és pròpia, feta al Jardí japonès de Tolosa de Llenguadoc