Aquesta nit, la lluna…

DSC_0524~2

Aquesta nit, la lluna
no s’ha deixat encendre.
Els fanalers maldaven
per fer-ho. Ella fugia
núvols enllà i se’n reia
del mar sense reflexos.

Agermanant petxines,
t’esperava a la platja:
mentre bevia estrelles
la nit se’m descobria.

poema inclòs al recull inèdit L’anhel de l’anèl·lid

fotografia pròpia: posta de sol a la Costa Brava 

Anuncis

Caus de cuc

parets creuades

De mi només
us cal saber
que he habitat caus de cuc
en les diverses vides
que he cregut que vivia
mentre anava editant
rengleres de paraules
que sorgien del fred.

Dels molts anhels
que em posseïren,
a penes un record
dels que més m’angoixaven.
Mentre es va fent de nit,
torno al meu cau. I callo.

 

del poemari inèdit L’anhel de l’anèl·lid
fotografia pròpia: Parets creuades

Llegint a l’estiu. I un poema de Lluís Calvo.

IMG_20140601_004646Quan acaba l’estiu m’agrada fer un cop d’ull a “les coses” que he llegit en els darrers mesos, aprofitant les vacances i també aquesta època de l’any en què tot i no estar de vacances sembla que tot s’alenteixi prou com per tenir més temps per mantenir un ritme de lectura una mica superior al de la resta d’estacions.

Podria dir que ha estat un estiu fructífer en lectures: cinc llibres de narrativa i mitja dotzena de poemaris (aquests encara pul·lulen per la tauleta de nit). D’aquests darrers, tres llibres nous, adquirits el mes de maig o juny si no ho recordo malament, que m’han impactat considerablement: Ciència Exacta, de Manuel Forcano, Swing, de Francesc Garriga Barata i, sobre tot, Selvàtica de Lluís Calvo Guardiola. Tres llibres imprescindibles, segons la meva modesta opinió, per entendre què és i de què parla la poesia catalana del que portem de segle XXI.

Normalment no puc dir “he llegit un llibre de poesia”. En realitat, almenys tal i com jo ho veig, els llibres de poesia mai no “s’han llegit” sinó que “es van llegint”. Sempre hi ha un dia que n’agafes un del prestatge o de la tauleta de nit, l’obres per qualsevol pàgina i en llegeixes, un, dos, tres, cinc poemes. O deu. I un altre dia fas el mateix i llegeixes un, dos, tres, cinc més. O deu més. I pot ser que siguin els mateixos. O no. I fins i tot, encara que siguin els mateixos, pot ser que no els entenguis igual ni n’interpretis el mateix, si és que la poesia pot sotmetre’s a interpretació.

No tinc capacitat per fer-ne una dissecció o una crítica. Només podria parlar d’impressions i commocions com a sinònims de les emocions que la poesia d’aquests autors em desperta. Això, un commoció emocional, és el que es genera en tot Selvàtica. Us en transcric un poema, que duu per títol FOGUERADA.

Els cims d’un  temps que capitula
encenen l’últim foc de juny.
Inútil acte de mirar,
aquest desfici d’aus que xoquen
amb el reialme encès dels ulls.

Ens volten tactes breus, almescs
d’un desgavell que escup memòria:
torberes fosques del record,
boscos marítims, fanguissars.
I el cor s’esmuny en l’últim plany.

El temps? La més felina pèrdua.
La nit te un cos que expulsa fam.
Bubotes d’or, vivim a l’ombra.
I el nostre nom, amants i morts,
s’esborra igual en arbre o tomba.

poema “Foguerada“, de Lluís Calvo Guardiola, dins Selvàtica, Lleonard Muntaner editor, 2015

la fotografia és pròpia, Destral (Malanyeu), feta amb mòbil

Retorn

Passes discretes per la ciutat endormiscada

Quan retorno als carrers busco en va els bancs
on, assegut, llegia i rellegia
els versos de poetes que, d’incògnit,
després s’instal·larien als meus versos.
Els fanals reflectien unes ombres
que quedaven suspeses en l’asfíxia
d’incerteses patents: jo et buscava
però encara no hi eres i els silencis
es feien evidents als fulls en blanc
que he trobat reobrint velles llibretes.
Fulles mortes, suspeses en un aire
que s’anava fent dens ens avisaven:
la tardor arribaria inevitable
posant fi al carnaval de la innocència.

poema retorn, inclòs dins el meu llibre Passes discretes per la ciutat endormiscada, Bubok 2012,

la fotografia de la portada del llibre és pròpia, Sant Felip Neri

Olga Xirinacs escriu a Venècia

DSCF1016

Ara plou a Venècia,
cau la pluja als palaus
i és una veu pausada.
L’aigua flueix, serena.
Hi ha una noia que plora
asseguda a l’escala,
qui sap quin desamor
fins aquí l’ha portada.

poema extret del llibre La pluja sobre els palaus, d’Olga Xirinacs, edicions Proa 1990. Inclòs al llibre Óssa Major. POESIA COMPLETA (1977-2009), Ed. Òmicron 2009

la fotografia és pròpia: Venècia 2009

Extrema nit

DSCF2990

 

Extrema nit darrera el mur quiet,
una absència de lluna configura tendreses:
hi ha passes en la boira, una tènue tenebra en el poema
traçat en la fatiga dels cossos fets frontera.

 

poema inclòs al Quadern de brevetats, dins Una Ombra Perplexa (Bubok, 2015) http://www.bubok.es/libros/238979/Una-ombra-perplexa

fotografia pròpia, Roma

Sedegem (un poema de Manuel Forcano)

DCIM104MEDIA

Sedegem els uns dels altres
de vegades fins a l’ennuec.

Amb cautela i a xarrups,
gota a gota amb mesura
o en la calor a broc ple,
bevem.

Penseu el que vulgueu
els qui em llegiu:
alguns necessitem que sigui veritat
allò que desitgem.

 Poema “Sedegem“, de Manuel Forcano, dins Ciència Exacta, Premi Miquel de Palol 2014, Edicions Proa 2014,

la fotografia és pròpia, Riu Sisqueró (Andorra)