Quatre poemes breus amb mar de fons

Cal·ligrafia

Còdols, no arena,
a la vora del mar.
Breus les onades
marquen cal·ligrafies
al damunt d’un cos ert.

Guaita

Mires el mar
per si arriba la mort
solcant les aigües.

DSCF5191

Litorals

Amb dits sol·lícits
traçaves litorals,
platges discretes.

Cants

Salpen les barques
perseguint horitzons.
Els mariners
no recorden els cants
amb què la mort els tempta.

poemes del Segon Quadern de brevetats, inclòs a Una Ombra Perplexa, Antoni Casals i Pascual, Bubok 2015

La fotografia és pròpia, Un capvespre rúfol al nord de Madeira

Retorn

Passes discretes per la ciutat endormiscada

Quan retorno als carrers busco en va els bancs
on, assegut, llegia i rellegia
els versos de poetes que, d’incògnit,
després s’instal·larien als meus versos.
Els fanals reflectien unes ombres
que quedaven suspeses en l’asfíxia
d’incerteses patents: jo et buscava
però encara no hi eres i els silencis
es feien evidents als fulls en blanc
que he trobat reobrint velles llibretes.
Fulles mortes, suspeses en un aire
que s’anava fent dens ens avisaven:
la tardor arribaria inevitable
posant fi al carnaval de la innocència.

poema retorn, inclòs dins el meu llibre Passes discretes per la ciutat endormiscada, Bubok 2012,

la fotografia de la portada del llibre és pròpia, Sant Felip Neri

Extrema nit

DSCF2990

 

Extrema nit darrera el mur quiet,
una absència de lluna configura tendreses:
hi ha passes en la boira, una tènue tenebra en el poema
traçat en la fatiga dels cossos fets frontera.

 

poema inclòs al Quadern de brevetats, dins Una Ombra Perplexa (Bubok, 2015) http://www.bubok.es/libros/238979/Una-ombra-perplexa

fotografia pròpia, Roma

Traficant de silencis

DSCF3109

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Assegut, de vegades, davant de mi mateix,
noctàmbul fatigat sense destí concret,
traficant de silencis, observo com es glacen
les paraules i vides dels altres. Hi ha el desordre,
que s’ha instal·lat al límit dels imperis i un sol
que, lentament, s’ha anat fent pedra i fred
i en ell s’hi reflecteixen les hores que hem viscut
i els futurs que no arriben, els miratges
pels que ho hem donat tot, i aquests hiverns tan llargs
on s’arrengleren a mode de prestatge ple de pols
històries que hem fet nostres a còpia d’inventar-les.
Jo m’ho miro de lluny –ho he dit manta vegades!-
i crido com cridaven els profetes del foc,
antics aduladors de la catàstrofe.
Però és un crit silent que a penes sento,
com l’udol d’aquell vent que va impregnar-me,
com un udol del llop en què em transformo
cada nit que t’escric paraules vanes.
La nit en la què visc és una nit perenne,
la travesso descalç només per tornar a asseure’m
a l’altra extrem d’aquesta no volguda foscor.
Un dia arribarà la mort i, com Pavese,
hi trobaré els teus ulls. Però encara no sé
si vindrà per quedar-se o si, com aquests dies,
només serà de pas, per impregnar de forma
potser definitiva la vida d’altres vides,
ara només passat, de les què en faig recompte.
Sé que cada vegada que em miro en el mirall
envelleix una mica alguna cosa més
que aquesta imatge meva, que reconec a penes
mentre vaig rellegint algun dels meus poemes
i veig que, al meu costat, ets lluny, tantes vegades.
Assegut al bancal de les paraules buides,
fatigat i distret, envellit per les nits
i udolant, licantrop suplicant de l’abisme,
amb un gest displicent vaig tancant tots els llibres.

 

 

poema Traficant de silencis, inclòs al poemari, encara inèdit “Una Ombra Perplexa”,
la fotografia és pròpia

Com aquest sol…

Com aquest sol d’hivern, talment la mort viscuda amb pressa,
va enfosquint-se el demà que ja no saps si esperes.
Tot és delimitar contorns d’arbres caducs, el desolat
recurs de qui no espera res a canvi del silenci.

Jardi japonès2ç

poema inèdit, dins el llibre Quadern de brevetats

la fotografia és pròpia, feta al Jardí japonès de Tolosa de Llenguadoc

Una imatge decrèpita

DCIM104MEDIA

En les hores d’insomni
quan m’aixeco del llit sense que ho sàpigues,
escric poemes
només amb la intenció
de foragitar les pors que m’empresonen.
I parlo de la mort,
faig exorcismes i reso a tots els déus
només per tal que evitin
que el dolor que m’arrela a les entranyes
es pugui fer més fort.
I quan vull tornar al llit
veig que el cos que m’habita fa que dorm
i sé que en el mirall retrobaré,
en llevar-me, només l’esbós decrèpit,
el reflex de mi mateix, la imatge
de la qual renego un dia i altre.

Poema, “Una imatge decrèpita”, del poemari inèdit “Una ombra que s’escampa”,

la fotografia és pròpia i està feta a Escaladei, al Priorat.

Paraules per a Sadio

El maig de 2014 va morir Sadio, una dona jove senegalesa que havia ingressat a l’hospital on treballo amb una malaltia molt greu. D’ella ens va impressionar en tot moment, malgrat la intensitat dels dolors produïts per la malaltia que finalment la va dur a la mort, el posat digne i la serenor que transmetia. No em vaig poder estar d’escriure aquests versos, segurament amb més emoció que qualitat, que ja vaig compartir, llavors gairebé a corre-cuita i encara escrits a mà, en una trobada amb altres poetes a Barcelona el mateix mes de maig. Ara els comparteixo, aquí.

imatges 2005_obres 198

Una mort excessiva ha trucat a la porta
i amb uns ulls ben oberts l’has rebuda, desperta
i amatent al silenci on tot es precipita.
Al carrer aquesta nit hi haurà el plor d’uns infants
que han deixat el seus jocs per fer-se adults de sobte.
De ben lluny, travessant aspres cels africans
arriben tristos cants i s’eleven pregàries
a un déu sempre distant, en una llengua estranya.

Aquests buits finestrals tindran gravat per sempre
el teu posat altiu, l’orgull d’estirp serena
mudat en desconcert pel desencís perenne,
per un dolor cruel que et retornà misèries
d’indrets massa llunyans on de nit s’arreceren
històries d’altres mons en què el fred és llegenda.

Poema Paraules per Sadio (2), inèdit, la fotografia és pròpia i correspon a una habitació de l’antic Hospital Sant Jaume de Manlleu, just abans d’iniciar-ne l’enderrocament (juliol 2005)